Les enquestes (i la política) no són un joc de nens
Fa uns diesla majoria dels mitjans es feien un ressòexagerat deltitular amb què una empresa privada promocionava una enquestaque havia portat a terme: que els nens i les nenes espanyols no volen serpolíticsquan siguin grans.
Deixant de banda el sensacionalisme del titular, les febleses metodològiques de l'enquesta i la impossibilitat d'accedir a les dades completes --d'ús exclusivament intern, segons informa el departament de comunicació de l'empresa a través de correu electrònic a qui les demani--, amb una mica de paciència i imaginació s'hauria pogut apuntar algunaconclusió, dèbil però interessant.
Sense les dues anteriors, l'enquesta ha acabat dient molt més dels que l'han convertida en notícia i tema de tertúlia que no pas de si mateixa i les seves conclusions.
Lamanca de recursos professionals a les redaccions periodístiques és tristament una constantal llarg de l'any que s'agreuja durant el mes d'agost, si hem de jutjar pel tractament que s'ha fet de la pretesa notícia. Sense pràcticament excepcions, s'ha reproduït de manera acrítica la nota de premsa de l'empresa que promovia l'estudi: en el millor dels casos, només se n'ha copiat el titular i alguna dada; en els pitjors,se n'ha volgut fer, a més, el punt de partida d'una anàlisi més o menys raonadaanàlisi.
Fins i tot fent un acte de fe i donant per bones les úniques dades de què disposem se'ns haurien de disparar les alarmes:1.000 enquestes(280 de les quals a Catalunya) a nens i nenes compresos entre els4 i els 16 anys, amb i sense discapacitat. Malgrat que el nombre d'entrevistes no explica per si sol la qualitat d'una enquesta, no és un indici gaire prometedor per analitzar de manera fiableuna població estimada de gairebé sis milions de persones entre 4 i 16 anys a Espanya. I encara ho és menys quan es pretén fer8 estudis regionals8 estudis .
Per tenir una referència,els baròmetres del CEO es fan a partir de 2.000 enquestes2.000 enquestesaCatalunya, de les quals 1.200 es fan a Girona, Tarragona i Lleida, 400 en cadascuna d'elles. I, a diferència de l'anterior, tant els qüestionaris com els resultats sónaccessibles amb un parell de clics de ratolí.
Però la gran diversitat interna de la mostra de l'enquesta en qüestió ja hauria de ser motiu de sobres per agafar amb pinces qualsevol conclusió categòrica que se'n desprengui. ¿Es pot fer la mateixa pregunta --sobre rescats financers, crisi econòmica o emprenedoria-- a un nen de 4 anys i a un adolescent de 16 i esperar respostes comparables? Encara menys si són de resposta oberta, ja que acabarà provocant que s'hagin de tenir en compteocurrències infantils com 'jedi', 'aturat' o 'fada de les dents' --els exemples són reals-- quan se'ls pregunta què volen ser quan creixin.
Ni tan sols uns mitjans disminuïts per l'estiu i la crisi haurien de donar cabuda a aquest tipus de continguts perquè fent-ho els donencredibilitata ulls de bona part de la seva audiència.
De fet, no es pot perdre de vista que el gran titular de l'enquesta --que els nens i les nenes no volen ser polítics quan creixin-- s'ha fet amb la resposta de només44 nens dels 1.000que participaven en l'enquesta a una pregunta concreta d'un qüestionari que desconeixem. Si els mitjans tenen un interès real en les opinions a l'entorn de la política de la quitxalla, hi haaltres opcions accessibles molt més interessants i fiables.
Notícies relacionadesEn resum, és sorprenent que s'entomi i es difongui com a veritat revelada unaafirmació no contrastable d'una enquesta mal feta i, en canvi, es discuteixin --mediàticament i socialment-- fins a nivells molt més enllà del que seriatècnicament raonableles troballes d'enquestes sòlides l'accés a les dades de les quals és absolutament transparent, com les del CEO.
Exemples com aquests contribueixen a banalitzar l'ús de les enquestescom a eina d'investigació social. No seria greu si disposéssim d'alternatives demoscòpiques d'abast ampli igual de fiables, però no les tenim, malauradament.
