Teoria de l'olla a pressió

Des de fa anys, qualsevol ciutadà de Catalunya que es trobi interessat per la política té la sensació de viure a l'interior d'una olla a pressió. Fins on arriba la meva memòria democràtica, Catalunya mai ha viscut una situació que fos considerada pels seus poders públics com a normal, tranquil·la, assossegada. D'una manera o d'una altra, aquests poders sempre han estat alertant la ciutadania sobre conspiracions, assetjaments i altres amenaces que obligaven el català responsable a mantenir-se atent, en guàrdia, vigilant (perquè, de manera indefectible, alguna cosa extremadament valuosa per a l'ésser nacional es trobava en seriós perill).

Per descomptat que la pressió no ha estat sempre la mateixa, encara que n'hi ha prou amb un repàs superficial de les hemeroteques per constatar que no ha deixat d'estar present en cap moment.Jordi Pujol,a qui ara -a títol políticament pòstum- tothom reconeix qualitats de gran estadista, era sobretot un mestre consumat en l'administració de l'aixeta, però, en qualsevol cas, no va renunciar mai a fer-la servir (més aviat al contrari), de la mateixa manera que els ciutadans ens vam acostumar a la incomoditat política d'haver de conviure amb un ofec tan persistent.

Bé podria dir-se sobre aquest tema que, per empipadora i antipàtica que resulti la constatació, la penitència que ha hagut de pagar el pecador que s'ha interessat per la cosa pública en aquest país ha estat la inocultable sensació dedejà vu.Això no obsta, per descomptat, per reconèixer que des de fa un temps l'agenda política catalana ha patit notables modificacions, amb la introducció del debat sobiranista en lloc destacadíssim.

En efecte, l'increment de la pressió que estan patint els ciutadans de Catalunya a partir del moment en què el presidentMasva decidir cavalcar sobre el que va interpretar com la imparable onada del sobiranisme està tenint uns efectes que constitueixen, en si mateixos, autèntics indicadors de l'estat de la societat civil catalana. És, d'alguna manera, la seva capacitat de reacció el que s'està posant a prova amb aquest sostingut augment de la tensió política ambiental. Perquè, davant els decidits partidaris de la independència -que no deixen de fer sentir la seva veu i les seves propostes en tot moment i per tot arreu, amb la impagable ajuda dels mitjans de comunicació pertanyents a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i d'alguns de privats, degudament subvencionats-, es troba a faltar a l'espai públic d'aquest país la de­fensa d'altres posicions, que sens dubte existeixen però els seus partidaris solen comentar en privat, que «de moment» han decidit optar pel perfil baix, o que es reserven «per a l'hora de la veritat», quan realment es posi en joc de manera irreversible el futur de la nostra comunitat.

Notícies relacionades

Regeneració democràtica: què com i amb qui

La jugada que mereixem

Res a retreure a aquestes actituds -tan discretes i presumptament d'acord amb la idiosincràsia catalana- sempre que no constitueixin una versió actualitzada del que molts de nosaltres sentíem de boca dels nostres pares i familiars fa unes quantes dècades: el temorós «no et signifiquis» (o «no t'hi fiquis»), que crèiem feliçment superat, i que sens dubte a molts els va venir al cap quan van tenir notícia queJosep Piqué, des de la presidència del Cercle d'Economia, havia animat els empresaris catalans que manifestessin en públic el que comentaven en els seus sopars privats. No es tracta, és clar, d'establir paral·lelismes amb períodes no democràtics de la nostra història, sinó de cridar l'atenció sobre el fet que la qualitat de la democràcia admet diversos graus. I sembla clar que pateix un considerable dèficit democràtic una societat en què els seus ciutadans acaben sotmesos al queTocquevilledenominava «l'espiral del silenci» i prefereixen mantenir-se callats davant la por -manifestament induïda des del poder- de quedar aïllats o, pitjor encara, a rebre algun tipus de retret social.

LamentO no poder acabar amb un missatge optimista. Si sempre l'encertéssim, no existiria la llibertat en la història: l'encert es convertiria en el nostre destí ineludible. Però la història és, per definició, contingència. Aquest principi general també és aplicable al concret moment històric que estem vivint. La partida està oberta i res ens garanteix que estiguem protegits de l'error. Al cap i a la fi, si els individus s'equivoquen (i això passa des que el món és món), no hi ha raó per pensar que els pobles no puguin fer-ho també. En realitat, sobren exemples d'això, com sobren els exemples de gent que confonen equivocar-se en companyia amb encertar. Solen ser, per cert, els mateixos que consideren que no hi ha lloc per quedar-se a viure comparable a una bona olla a pressió.