Sentir els nens com si fossin els nostres fills

La societat civil catalana ha estat present en els moments d'emergència social entomant moltes batalles per no perdre la guerra de la descohesió i la misèria. I des de fa temps ha estat molt sensible a la infància en situació més vulnerable, oferint-li espais on se sentís com els altres. Així, l'escoltisme, fa més de cent anys, la protegia des del cau i la incloïa en les unitats on els nens eren persones, sense fer-ne distincions. Fa 50 anys, el moviment d'esplai es va estendre pels barris per dir-los als infants nouvinguts de la immigració espanyola que eren com els altres, que podien viure amb els altres i que tenien molt a aportar per transformar aquells barris redreçats per moviments veïnals.

Aquest és l'esperit que va fer néixer els centres oberts d'educació social, que atenen els nens i nenes que viuen en una situació més vulnerable: fer-los sentir que són persones com les altres, que poden viure i conviure al nostre país perquè no fem diferències ni d'orígens ni de cultures ni de religions ni de situacions administratives. Al Casal dels Infants, com en altres que van sorgir en diversos barris de les nostres ciutats, sovint del mateix teixit social i veïnal, treballem perquè sentin que són persones amb moltes coses a aportar a la societat perquè és la seva.

Els centres oberts no som entitats d'emergència sinó de normalitat, fem que l'infant trobi diferents espais i temps de felicitat, d'aprenentatge i de convivència, i li garantim l'alimentació i els hàbits necessaris, coordinats amb la família, l'escola i els serveis socials. Un dia a dia ple de sentit en les seves vides.

Notícies relacionades

Per no repetir les eleccions

¿Per què es protegeix els fumadors?

En aquests temps en què vivim la societat civil ha tornat a respondre amb la força que l'ha identificat al llarg de la història. No solament les entitats socials: el teixit associatiu cultural i comunitari i els moviments socials s'han afegit per fer costat a la gent que ha anat caient en situacions d'extrema vulnerabilitat. Però no podem perdre allò que també ens identifica com a país: la cohesió social. I aquesta es vertebra amb diverses iniciatives a llarg termini, sense deixar-se enlluernar per respostes immediates i efímeres. No solament de pa es farà el futur dels nostres infants. L'informe del Síndic de Greuges va més enllà perquè proposa normalitat, que és el que voldríem si fossin els nostres fills: que, dins la situació tensa que viuen, se sentissin tan feliços i normalitzats com les altres nenes i nens. Si cadascun d'ells el sentíssim com el nostre fill, ja hauríem garantit el menjar escolar i a casa, els centres oberts i una renda perquè no haguéssim d'anar a demanar a les entitats que ajuden a obtenir menjar.

És clar que això costa molts més diners i hem d'escollir les polítiques públiques. Ho hem de fer tota la societat civil i política. Per això, caldria que ens preguntéssim: ¿La nostra infància és la gran prioritat? ¿Què faríem si a tots els infants els sentíssim com els nostres fills?