Les necessàries entitats socials

¿Ja no fan falta, doncs, les entitats socials que, des d’abans de la democràcia, ja treballàvem per la inserció laboral de gent amb diversitats funcionals, sensorials, mentals o d’entorns molt complexos? ¿El mercat ja ho regula tot? ¿Tanta oferta facilitarà que tothom trobi feina sense el nostre suport?

Hi haurà moltes persones que tiraran endavant. Però n’hi ha moltes d’altres amb grans dificultats d’inserció perquè són lluny de la productivitat que imposa el capital. S’afegeix que moltes d’elles només poden fer treballs de poc valor afegit i que tenen gran perill de ser arrasats per la robòtica. I en canvi les entitats socials seguim implicades. No és l’únic camp on lluitem contra corrent. Perquè, per damunt de tot, continuem mantenint-nos en el principi de la pedagogia que va impregnar el nostre país des de principis del segle XX: la persona i la seva dignitat en el centre total de l’acció educativa. En una tasca amagada contra aquesta visió mercantil on tot es pot comprar, fins i tot el treball. I, a més, amb solucions immediates. La nostra feina té moltes virtuts, però mai la immediatesa. Ni la nostra ni la de cap educadora que treballi amb qualsevol col·lectiu: l’educació sempre és lenta i molt més en el nostre cas, quan les persones arrosseguen anys d’entorns molt complexos on la superació no es pot valorar per una nota de tall. On el gran èxit són processos de superació, d’enfortiment, de creure-hi, de saber que l’esforç té sentit quan saben que hi ha un port al final.

Notícies relacionades

De sobte, Kamtxatka

Ballem, per Déu

És cert que amb els anys s’ha guanyat en coneixements tècnics en l’àmbit de l’educació social. Però seguim igual que des d’abans de la democràcia: donar suport, acompanyar, aprendre també del seu esforç, estar al seu costat quan cau i es desespera, al costat de moltes persones que només poden fer petits progressos. Amb la gran esperança de saber que la següent generació ho tindrà més fàcil perquè aquesta no ha estat sola: les entitats socials ho fem comunitàriament als barris, amb les altres persones, els veïns i les altres xarxes, generant grans vincles invisibles als ulls.

Molta de la gent que aquest estiu tindrà una nova feina si no ha estat acompanyada es trobarà sola en els moments de crisi, que seran molts. Ningú els ajudarà. L’empresa intentarà refer la situació o els acomiadarà. Els hauran faltat les grans eines que utilitzem en la inserció: enfortir, formar, sobretot acompanyar. Fet des del treball amagat i constant de les entitats socials que no ens acontentem a trobar-los un lloc de treball: volem la plena inclusió social, perquè aquest país és ara casa seva.