¿Faríem pressupostos? Una resposta honesta
Si jo fos a la pell del conseller Mas-Colell, m'aclariria, no mentiria i no supeditaria els pressupostos a una consulta sobiranista
El conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, i el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, en la reunió del Consell de Política Fiscal i Financera. /
Dijous passat vaig fer dos comentaris aTwitter (@rociomsampere). El primer criticant l'objectiu de dèficit de l'1,58% imposat pel Govern de Rajoy. El segon, exigint rigor al Govern de Catalunya en el tema pressupostari; no donant per bones aquestes afirmacions fetes per Duran, consellers del Govern i el mateix 'conseller en cap a l'oposició' (en això coincideixen tots) que assimilen no fer pressupostos a l'absència de retallades. Que diuen: seguim amb la pròrroga pressupostaria com a resistència activa, per evitar més patiment, perquè fer uns pressupostos seria molt perjudicial pel benestar dels ciutadans.
Aquest segon comentari ha ocasionat bastant crítiques dels meus seguidors a twitter, i algunes exigències: I tu què faries?
Conscient que en la política hiperaccelerada que tots vivim el silenci en temes incòmodes és la millor manera de 'sobreviure', per allò de 'qui dia passa any empeny'... Siguem sincers, 48 hores de missatges incòmodes i ja està. Conscient també que el més fàcil és tancar debats amb titulars i vaguetats. Però conscient sobretot que la nova política que reclamem passa per fer aquest exercici del què faria jo, aquest exercici d'empatia i responsabilitat, d'expressió de la complexitat dels temps que vivim, d'expressió de posicions que potser no generen gens d'entusiasme en ningú. Entenc que aquest exercici d'honestedat és necessari, confiant que la majoria sap que de retòrica no en viu un país, per més romàntic que sigui...
Què faria si estigues a la pell del conseller Mas-Colell?
En primer lloc m'aclariria. Perquè a hores d'ara encara no tinc clar quin tipus de política econòmica defensa el Govern. El que entenc que no s'hi val és dir SÍ a Merkel i NO a Rajoy. El Govern de CiU amb les seves crítiques a l'excés de despesa dels governs d'esquerres va situar l'austeritat com la solució a la crisi, i no puc dilucidar amb claredat què faria el president Mas si fóssim un país independent o sense restriccions financeres: retallaria perquè hem d'arribar a un dèficit de l'1% com diu Europa? Gastaria perquè aquesta no és la manera de solucionar la crisi? Insisteixo, no es pot dir sí a Merkel i no a Rajoy. I la prova del cotó és lallei d'estabilitat pressupostària. CiU va votar que Catalunya tingués un dèficit zero, quan fos, com fos. No hi haurà cap tipus de credibilitat ni de plantejament econòmic de futur fins que el Govern de Catalunya no aclareixi què pensa --no en que s'escuda-- sinó què pensa. Crec que no s'hauria d'haver votat la llei d'estabilitat pressupostària i conseqüentment crec que s'haurien de dedicar esforços a anar als governs d'Espanya i d'Europa a dir que l'austeritat no és un esprint de velocitat i que entesa com l'entenen és un austercidi; que la despesa pública no és a l'origen del problema de la crisi i la solució, doncs, no passa només per reduir-la. Si tant creiem en Europa per altres coses, haurem de demostrar que també en aquest tema, vital, urgent, Europa ens importa i tenim posició. Creure en el dèficit zero com a dogma i no voler-lo per a Catalunya és, simplement, poc creïble i poc edificant de cara al futur que volem construir.
En segon lloc em defensaria amb una estratègia diferent. Crec honestament que el Govern posa tot el seu pes polític a aconseguir un objectiu de dèficit millor. I això que és necessari (no fa falta que ens estenguem en la injusta centrifugació que fa el Govern central dels esforços per la crisi --5,2 per a ells i 1,3 per a les autonomies-- no és l'únic front que s'ha de treballar. Els pagaments endarrerits de la disposició addicional tercera, del famós fons de competitivitat (que el 2011 argumentaven que no tocava la bestreta perquè es pagaria el 2013), dels pagaments directes de partides són altres exemples rellevants i avui silenciats. Focalitzar l'energia política del Govern en un sol punt i.e. l'objectiu de dèficit, és des del meu punt de vista una mala estratègia. No observo cap esforç mediàtic, parlamentari ni polític per reclamar altres pagaments fins i tot més importants que la diferència entre l'1,58% i el 2%. És clar que la crítica en aquest punt és fàcil: si no aconseguim una cosa, com aconseguirem les altres? Però segueixo entenent que la defensa del que és nostre i ens correspon per llei és quelcom que ni podem ignorar ni és intel·ligent fer-ho, sabent que quan es tracta del conjunt del país l'estratègia de jugar-s'ho tot a una carta no és la millor, ni la més eficient ni la més efectiva.
En tercer lloc, no mentiria. Crec que és un frau democràtic dir als catalans que no es fan pressupostos per evitar unes retallades inassumibles que tindríem amb l'1,58% del dèficit. Que algú es pensa que la Generalitat no funciona ja amb uns pressupostos? Doncs sí. Funciona a dia d'avui amb uns pressupostos dissenyats amb el PP que contenen un dèficit del 0,7% (ergo, més retallades encara). Que algú es pensa que si fins i tot ajustem la pròrroga pressupostaria a l'1,58% del dèficit els catalans no patirem exactament les mateixes retallades que es diuen que es volen evitar? Que quedi clar que l'únic que ens estalviem amb la pròrroga no són les retallades sinó el debat democràtic de prioritats que impliquen uns pressupostos. La pròrroga pressupostaria no només implica les mateixes retallades sinó que a més a més deixa el Govern amb menys marge de maniobra perquè actua amb les mateixes partides de l'any passat (amb més dificultat per gestionar noves prioritats). Una falta de coratge més que descriptible per a un Govern que diu que està disposat a liderar un procés polític que no només requerirà voluntat i bones intencions.
En quart lloc, no bescanviaria pressupostos per consulta. La consulta que defensem la majoria de catalans no pot ser moneda de canvi. Crec que Oriol Junqueras s'equivoca quan --resumint-- diu: aquests pressupostos són impossibles, fem ja la consulta. Com si l'injust repartiment de l'objectiu de dèficit del Govern central fos un argument afegit a la consulta. Si Montoro hagués acordat el 2% ja no hauríem de fer la consulta? Ja no seria tan necessària, tan urgent? Insisteixo que ens equivocaríem si ajuntem una cosa amb l'altra. És la diferència, per mi cabdal, dels qui defensen la independència perquè estan cansats d'Espanya en lloc de perquè tenen un projecte en positiu per a Catalunya. I, a més a més, insisteixo que no es pot confondre la població: fer la consulta demà ens treu el problema real d'aquest exercici pressupostari de sobre? Si el que es pretén és el com pitjor va millor, crec que ens estarem equivocant perquè més enllà d'un 'sí' o un 'no' a una forma d'Estat, en quines condicions hi arriba la societat, hi arriben el conjunt de ciutadans de Catalunya és quelcom que ens ha de preocupar a tots. Hem de treballar per fer la consulta possible, sí, hem d'utilitzar el marge que tenim perquè Catalunya tiri, avui, endavant i no enrere, sí, també.
En cinquè lloc, faria uns pressupostos. Per tot l'exposat anteriorment entenc que des del Govern de Catalunya hi ha dues opcions: la que defensen forces polítiques com ICV de plantar-se i no pagar als nostres creditors (argumentant --no pas sense motiu-- que part del nostre deute és injust), i la que faríem nosaltres que és fer uns pressupostos que no són els ideals, però sí millor que els actuals. Una opció de compromís: de compromís entre el que no és bo i el que és pitjor. Perquè entenc que molt sovint governar és això, és decidir. L'opció que exerceix CiU-ERC de seguir tenint uns pressupostos que només retallen despesa i no passen pel Parlament, dient retòricament que això és plantar-se, només equival a mantenir la resignació real i la inflació retòrica. Defensar fer uns pressupostos no és una opció còmoda, no vol dir focs artificials, ni solucions màgiques, ni aplaudiments, però és una opció honesta si un fa --com he intentat fer-- l'exercici honest de posar-se al lloc d'un altre. Plantaria batalla: pel dèficit injust, pels pagaments pendents, per una altra política europea. Però no deixaria els catalans pitjor de com poden estar entenent que governar el dia a dia també forma part de les nostres responsabilitats. Faria per tant uns pressupostos a contracor, amb l'1,58% del dèficit. Aquests pressupostos contindrien ajustos, sí, però intentaria que fossin fets de manera que no sempre afectessin els més vulnerables ni deixessin de banda les apostes en positiu que necessita aquest país: educació, reactivació industrial o recerca. Això ho faria tocant la partida d'ingressos propis: impost sobre les grans fortunes, successions i donacions, energia nuclear, croada contra el frau fiscal, etc. No és acceptable ni assenyat que Catalunya acumuli tres exercicis pressupostaris només retallant despesa i retallant a més a més ingressos. No passa a cap altre país del món. En segon lloc, plantejaria reformes: reforma de l'ICS-ICCAS, de les mútues d'accidents laborals, de l'administració, de la manera com es financen les inversions... En tercer lloc, plantejaria pactes: pactes de temporalitat que impliquin sacrificis acordats fins que la situació millori, a l'estil del que han fet a SEAT. I en quart lloc, plantejaria un relat de prioritats: si el dèficit real del nostre país es diu atur i fractura social plantejaria uns pressupostos que en lloc de resignació transmetessin aposta i sensibilitat social, aposta pel que volem i per no deixar uns ciutadans de dues categories (ho fan al revés: diuen quant tenim i per tant què fem, sense saber què volem realment fer). Perquè entenc que tenir un pla i explicitar-lo és la manera de generar confiança i que en canvi la resignació de 'no podem fer una altra cosa' és el que produeix aquest afartament que se suma al patiment de molts ciutadans.
Això és el que faria. Entenent que governar és això: prendre decisions i fer apostes per solucionar almenys algun dels problemes que tenim plantejats. I entenent que l'oposat de governar és proclamar que en nom d'una cosa --evitar retallades-- acabes fent el mateix amb nocturnitat i traïdoria. Aquest és l'exercici de responsabilitat que hem intentat els socialistes pressupost rere pressupost. I aquest és l'exercici de responsabilitat que m'agradaria veure del president i el conseller d'Economia d'un Govern de Catalunya que també és el meu. El nostre passat ens ensenya que l'excés de tàctica ha malmès la política catalana... potser un servei al país present seria que per una vegada les coses canviessin.
