Autonomia, 'game over'

La partida s'ha acabat. Ja no hi ha més recorregut, i després d'esquivar tots els obstacles possibles és evident que l'autonomia com a concepte polític, i alhora com amodus operandide l'establishment català i espanyol dels darrers 35 anys, s'ha esgotat del tot. La darrera enquesta publicada per EL PERIÓDICO, confirmada pel CEO, més enllà de la projecció d'escons, marca tendències molt clares en aquest sentit. El missatge és nítid, hi ha una majoria cada cop més clara i evident que és conscient que la partida de l'autonomia s'ha acabat i ja no vol jugar més. Ara es vol instal·lar en la construcció d'un nou escenari. Per si calia reblar el clau, el concert per la llibertat al Camp Nou va ser una altra prova de força cívica, energia i motor del que està passant avui a Catalunya.

PERÒ ANEM a pams. ¿Per què passa tot això? En primer lloc no és gratuïta l'actitud del Govern d'Espanya i del partit que el sustenta. Les agressions permanents en tots els fronts possibles acaben per produir un efecte contrari al que busquen les ments pensants del PP. La llei Wert, les agressions al català a les Illes i l'Aragó, l'insuportable dèficit fiscal que cada dia creix una mica més, i sobretot l'actitud despectiva del ministreMontorosobre això, la impossibilitat de parlar seriosament del nivell de dèficit, el deute que l'Estat té amb Catalunya (a hores d'ara serien uns 8.000 milions d'euros), els dèficits crònics en infraestructures que pateix Catalunya i la discriminació a què és sotmesa en relació a d'altres comunitats amb l'escandalós exemple del corredor del Mediterrani. I la llista és molt més llarga.

S'hi afegeix una actitud d'incomprensió generalitzada dels principals partits espanyols, amb l'honorable excepció d'IU, en relació a l'exercici al dret a decidir dels catalans. Setmanes enrere fins i tot havíem de sentirAlfonso Guerra dient que el dret a decidir no existeix, i que a Catalunya potser el PSOE s'hauria d'organitzar com a tal.

El cert és que el cercle dels arguments es va tancant. A força de respostes i reaccions des de Catalunya, cada cop costa més sentir arguments des de la política espanyola en relació al que passa a Catalunya. El debat sobre les balances fiscals, sobre la cohesió i la convivència a Catalunya, sobre el català i la immersió lingüística, sobre les infraestructures... a Madrid ja fa temps que l'han perdut. Avui tots aquests conceptes formen part de l'imaginari de la societat catalana, i atenció que no només de la política catalana. Avui aquests conceptes els defensen empresaris, mestres, metges, periodistes, sindicalistes, funcionaris... els defensa la gent. I també la majoria dels polítics. I aquesta és la gran diferència entre allà i aquí.

L'argument de les Espanyes, dels d'allà i dels seus fidels representants aquí, és que Catalunya no pot decidir unilateralment sobre les fronteres d'Espanya. Vaja, dit d'una altra manera, que encara que una clara majoria de catalans i catalanes pensin que cal agafar un nou rumb al país, des d'Espanya es creu que no hi tenim dret. I de Catalunya estant, algunes ments preclares representatives de l'establishment que fins ara han fet i desfet com els ha plagut no acaben d'entendre que el país ja va en una altra direcció. Mal que els pesi.

Arribats a aquest punt hi ha dos factors que s'han de tenir molt en compte. El primer és que la societat catalana ha sofert un canvi radical els darrers anys. Els canvis són globals però també tenen lectures locals, i tot plegat va molt de pressa, i de manera molt especial la creació de consciència en determinats temes. A Catalunya això s'ha vist a la manifestació de l'Onze de Setembre, però en molts d'altres escenaris, des del Liceu fins al Camp Nou (quan juga el Barça i quan es fa un concert reivindicatiu i multitudinari de 6 hores) passant per la immensa majoria d'escoles del país. El segon, la voluntat de la gent. Les mobilitzacions fins ara han estat puntuals però alhora contundents. ¡I en vénen més!

Notícies relacionades

Una excel·lent periodista

Coartades de la Moncloa

ES DONEN TOTES les circumstàncies per poder afirmar que l'etapa autonòmica s'ha acabat definitivament. Per un cantó perquè el govern espanyol (ara el PP però abans el PSOE) no ha tingut cap voluntat que això pogués funcionar, i a poc a poc l'ha anat asfixiant. Però per l'altre cantó, i que quedi clar, perquè avui ja hi ha una majoria de la població de Catalunya que constata que això s'ha acabat i que toca fer una altra cosa.

El gran repte és encertar-la en el procés. Els partits que estan per la feina han de ser extraordinàriament generosos, la societat civil no ha de deixar d'empènyer i ha de demostrar una responsabilitat extrema, i tots plegats, és a dir catalans i catalanes, hem de prendre consciència que som els protagonistes d'una part de la nostra història que només podem escriure nosaltres mateixos. El repte és difícil, gairebé impossible, però tinc un amic que de tant en tant em recorda la frase deJean Cocteau: «I ho van aconseguir perquè no sabien que era impossible».