Al contraatac
El joc dels disbarats
La contemporaneïtat s'ha tornat tan original que cada vegada resulta més difícil analitzar-la. Unes vegades perquè costa entendre el que està passant i altres perquè la simple descripció del que passa és insuperable. Vaig estar fa dos anys i mig a Egipte, els dies emocionants i vertiginosos que van precedir la caiguda deHosni Mubàrak.
L'exèrcit, còmplice durant tants anys de la dictadura, era no obstant una institució que inspirava respecte a una immensa majoria de la població. Però també quedava molt clar que el poder polític i econòmic dels militars formava part del temps i el sistema que pretenien enderrocar.
I aquí estem. Un any després de les primeres eleccions democràtiques, aquella mateixa plaça Tah-rir que rugia demanant la sortida deMubàrak, aplaudia aquesta setmana el cop d'Estat que ha deposat el primer president elegit a les urnes i ha propiciat la tornada al poder dels militars egipcis. La mateixa plaça Tahrir, que ja és un símbol de la llibertat, també és l'escenari on cada dia són violades dones amb la complicitat i/o passivitat de molts dels que cridaven contra el tirà i que ara criden contra la ineficàcia del Govern democràtic.
Segons les oenagés presents al Caire, hi ha hagut un centenar de dones violades aquesta setmana.
Però les contradiccions no són un privilegi dels països àrabs. Què es pot dir d'aquests governs europeus que s'indignen amb els mètodes d'espionatge electrònic utilitzats pels Estats Units i clamen contra ells solemnement a l'Eurocambra, mentre retenen l'avió presidencial d'Evo Morales,cap d'Estat de Bolívia, davant la simple sospita que hi pot viatjar a bord l'actual enemic públic número u als Estats Units.
Les llibertats
I la paradoxa total és que aEdward Snowden el persegueixin per denunciar públicament un model d'espionatge que és tot un sistema d'intromissió en la intimitat; i que ell demani asil en un país, l'Equador, on acaba d'entrar en vigor una llei de comunicació considerada per la Comissió Interamericana de Drets Humans una llei mordassa, que s'allunya dels estàndards de respecte a la llibertat d'expressió.
I per anar encara un pas més enllà, que l'exagent de la CIA pugui ser defensat perBaltasar Garzón,expulsat de la carrera judicial per haver espiat les converses d'uns presos amb els seus advocats. ¿Es pot embolicar més la troca?
Sí, últimament sempre es pot. La Casa Reial espanyola, per exemple. En ple debat sobre si les monarquies europees han decidit renovar-se per la via d'accelerar l'arribada de monarques més professionals i connectats amb la realitat, la Zarzuela decideix fer pública per fi la investigació sobre l'herència del pare delRei.
Conclusió: DonJoan Carlesva utilitzar una herència d'uns mil milions de pessetes per pagar deutes que van deixar els seus pares. I va declarar l'herència a Hisenda, però ningú a palau en troba el resguard.
