Que els ciutadans puguin decidir

Catalunya és un sol poble i la societat catalana un exemple de cohesió social com poques. Una cohesió social que és encara més admirable si considerem les amenaces creixents d'una crisi que ha deixat centenars de milers de persones a l'atur i que posa en escac l'estat del benestar. I, tot plegat, mentre es manté inalterable la titànica quantitat de recursos que els catalans enviem a les arques de l'Estat sense obtenir-ne cap retorn. Sembla que, a pesar de tot, en aquesta crisi només hi ha una constant respecte a l'etapa precedent: Catalunya aporta molt i rep molt poc. Les dades parlen soles: som el 16% de la població de l'Estat, generem prop del 19% de la riquesa, paguem el 20% dels impostos i, en canvi, la inversió pública que rebem només és de l'11%.

AQUESTA SITUACIÓ és insostenible, més enllà d'un Estat espanyol que en lloc d'ajudar-nos, de donar-nos facilitats per sortir de la crisi, dedica temps i diners a crear problemes on no n'hi ha. L'ofensiva contra l'escola catalana és lamentable i una evidència palmària de quines són les prioritats i obsessions del Govern espanyol. I per reblar el clau, el pitjor de tot és que l'aportació de recursos que fem els catalans no serveix a l'economia productiva, no genera riquesa ni té com a prioritat la millora de l'Estat del benestar, sinó la consolidació d'una economia subsidiada i el malbaratament de recursos públics en autopistes sense cotxes, aeroports sense avions, línies d'AVE insostenibles i, darrerament, fins i tot, en submarins que s'enfonsen i no poden tornar a emergir.

I per si això no fos suficient, l'Estat centrifuga el gruix del dèficit a les comunitats autònomes, malgrat que són aquestes les que assumeixen la major part de la despesa sanitària, de l'educativa i de la social. Madrid força retallades en els sectors que més hauria de protegir quan, alhora, el principal responsable de l'endeutament és el mateix Estat espanyol, obstinat a mantenir ministeris sense competències i que, malgrat la crisi, s'entossudeix a donar prioritat a un corredor ferroviari central que no va enlloc en detriment d'un corredor mediterrani que és per on passen el 75% de les exportacions.

Al nostre país hi ha una majoria social i política creixent que n'està tipa, que s'expressa al carrer i que es va expressar clarament a les passades eleccions. La gent vol poder votar, i les enquestes no fan més que confirmar aquesta majoria social que creix i es consolida, que viu amb naturalitat una cosa tan lògica com que el futur del país s'ha de decidir a les urnes. La darrera enquesta d'EL PERIÓDICO (confirmada pel CEO) no pot ser més clara: els ciutadans volen decidir democràticament, amb permís de l'Estat o sense. I ho volen de forma transversal, independentment de la llengua que es parli, de l'origen que es tingui o del lloc on es visqui.

Davant aquesta voluntat, hi ha qui nega la major, agitant una pretesa divisió social que no existeix o dibuixant un horitzó fosc i tenebrós si el país esdevé allò que la majoria dels ciutadans decideixi. De fet, aquest és el quid de la qüestió. Catalunya no viu dividida entre els que se senten catalans i els que se senten espanyols. O els que no se senten ni una cosa ni l'altra o bé totes dues a l'hora en major o menor grau. Els sentiments són plurals i complexos, com les identitats. Tampoc hi ha cap divisió entre els que parlen habitualment català o espanyol, àrab o anglès. Ni hi és, ni hi serà.

AQUÍ, l'única disjuntiva és entre els que volem votar i deixar votar tothom i els que no volen votar i tampoc volen que ningú voti. I entre aquests darrers també caldria incloure-hi aquells que, conscients de la inconsistència democràtica d'oposar-se a la consulta, pretenen sotmetre-la a condicions que no depenen de nosaltres i que no tenen gairebé cap possibilitat de complir-se, que en el fons és equivalent a alinear-se amb els que no volen votar ni volen que ningú voti. Ja ens agradaria acordar la consulta amb Madrid, però Madrid no és Londres. I allò que a la Gran Bretanya és democràtic i de sentit comú, aquí esdevé un atemptat a la Constitució.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Tots els que avui volem votar

-que som l'àmplia majoria- estem compromesos a acceptar, sigui quin sigui, el veredicte de la ciutadania. Perquè molt abans que independentistes som demòcrates. I som independentistes perquè volem construir un país millor, un país nou per a tothom, tant per als que hauran votatsícom per als que hauran votatnoo els que s'hauran abstingut. Un nou país, un nou Estat, més just i lliure, al servei de la ciutadania i de l'economia productiva i que tingui com a objectiu fonamental la voluntat de viure i conviure.