Laili Helms, un personatge de 'Homeland'

Casada amb un nebot de Richard Helms,exdirector de la CIA, i convertida en portaveu oficiosa dels talibans davant les Nacions Unides, Laili Helms va desaparèixer de l'escena pública després de l'11-S. Jo també l'hauria arxivat en l'oblit si no fos per la sèrie'Homeland', de la qual Laili Helms podria ser un dels personatges, a través de qui ens és donat a conèixer una mica de les intricades relacions, l'ambigüitat i ambivalència que regeixen en certs camps de la política. També del grau de desconeixement que tenim d'una realitat i massa d'informació oculta al ciutadà, que, com ens mostra el 'cas Snowden', és infinitament més gran del que ens imaginem.

Vaig conèixer Laili Helms aNova York, on havia anat a entrevistar Louise Frechette, vicesecretària general i segona de Kofi Annan a les Nacions Unides. Va ser allà on per primera vegada em van parlar i em van facilitar el telèfon d'aquesta dona que estava fent 'lobbying' perquè es reconegués el règim talibà davant els organismes internacionals. Una missió que l'havia convertit en enemic número u de les feministes afganeses que es manifestaven cada dia als carrers de Nova York o davant el Capitoli contra el Govern afganès.

Laili Helms era famosa per passar del burca a Kabul al vestit d'Armani a la 5a avinguda de Nova York, amb la mateixa facilitat amb què passava de Peshawar, on treballava al consolat dels Estats Units, a Nova York, on treballava per als talibans, demostrant una versatilitat i un domini de la disfressa dignes d'espia de pel·lícula.

Però aquell matí de finals d'octubre del 1999 en què va tenir lloc la nostra trobada en un hotel de Nova York, va aparèixer vestida amb uns pantalons de xandall i un jersei de marca amb què la dona menuda i amb un modern tallat de cabells a l'estil 'garçon' mostrava una nova cara de si mateixa: la de la mare que arriba de jugar a futbol amb els seus fills.

Va entrar al bar on l'esperava de forma cautelosa, mirant a dreta i esquerra.

A l'arribar al meu costat, em va preguntar el meu nom com si fos un sant i senya, procedència, garanties de ser la periodista que deia ser. S'assegura que no hi haurà fotos. La consigna era que m'apanyés amb una que ella mateixa em portaria.

--He rebut massaamenaces per fiar-me'n --va dir--. No hi ha dia que no rebi una trucada o una carta acusant-me de "feixista" o "espia".

--¿I ho és?-- li vaig preguntar.

--Tinc una coartada perfecta: estic casada amb el nebot de l'exdirector de la CIA, Richard Helms. Resultaria massa evident, ¿no et sembla?"

LA CONVERSIÓ DEL NEBOT HELMS A L'ISLAM

Tot i així, el primer de què els va advertir el seu oncle quan el jove matrimoni Helms va decidir anar-se'n el 1988 a l'Afganistan per recolzar els grups que lluitaven contra els comunistes va ser: "No en sortireu vius, esteu bojos, tots creuran que sou de la CIA".

Per fer-ho encara més evident es van instal·lar a Peshawar, la base al Pakistan des d'on operaven i es finançava l'oposició afganesa "amb diners pakistanesos, saudites i nord-americans", precisa Laili, on ella treballava alconsolat nord-americà i el seu marit a la USAIDS (Agència per al Desenvolupament), prestigiosa a tot el món pels seus vincles amb la CIA.

I el seu oncle no s'equivocava: en van sortir vius de casualitat. Per més que el nebot Helms ros i alt va fer el gest de convertir-se a l'islam i Laili d'afiliar-se a la línia més radical de lesGermanes Musulmanes, "les amenaces de mort ens van acompanyar del primer a l'últim dia. Amb tants grups afganesos enfrontats barallant-se per l'ajuda nord-americana, a més d'iranians i soviètics vigilant els moviments de tots, allò semblava més un niu d'espies propi d'una pel·lícula de sèrie negra que un tranquil consolat a les muntanyes", m'anava explicant les seves peripècies Laili. En aquest ambient van resistir més de cinc anys.

Si la conversió a l'islam radical del nebot de Richard Helms, igual que la del protagonista de 'Homeland', és una mostra decom va canviarel pas per l'Afganistan alguns dels que van anar a servir la seva pàtria allà, Laili ofereix un exemple de les estranyes amistats de conveniència que s'estableixen en certs àmbits del poder, o també de com algú queda a cavall entre dos mons que estan destinats a ser incompatibles o enemics.

D'aquella immersió en el món talibà el jove matrimoni Helms en va tornar no només amb contactes al més alt nivell, sinó amb una quantitat d'informació que els convertia en unsexperts: "Ningú a la CIA ni els serveis secrets britànics, ningú sap tant dels talibans com nosaltres".

EL PONT AMB EL DEPARTAMENT D'ESTAT

Laili no només estava entre els nord-americans que millor coneixia els talibans, sinó que també era la persona que s'havia proposat convertir-los en acceptables per al món. "Són homes del camp que mai havien posat un peu a la ciutat, encara menys a l'estranger. Jo els he ensenyat a posar-se en contacte amb la gent de lesNacions Unides, on ara els talibans tenen un representant sense veu ni vot, també els he obert les portes al Departament d'Estat per entrevistar-se amb l'equip de James Baker", em va assegurar Laili.

Assessora, introductora d'ambaixadors, cicerone, advocada, portaveu oficiós, Laili no sabia gaire com definir-se. Però assegurava que se sentia "tan talibana com es pot sentir una dona".

--¿Què fa una americana de 36 anys, culta, a qui tant es pot veure passejant del braç de la seva mare per les millors 'boutiques' de la 5a Avinguda o en una manifestació a favor de l'avortament, penjada al telèfon per parlar amb el líder suprem Mohammad Omar o treballant colze a colze amb el representant talibà a les Nacions Unides?

--És el meu país i mai li giraré l'esquena-- va ser la seva resposta.

Potser ho entendrem millor si tenim en compte que amb el seu matrimoni amb el nebot de Richard Helms, s'emparentaven dues famílies unides per un mateix credo: l'anticomunisme militant.

Sabem com la CIA es va dedicar afinançar els grups guerrillers que lluitaven contra la Unió Soviètica a l'Afganistan, entre els quals els principals eren els talibans. Però més persistent va ser encara el fantasma del comunisme soviètic per a la família de Laili. I això es podia veure en cadascuna de les paraules de Laili, que parlava dels comunistes com si encara estiguéssim en plenaguerra freda.

NASCUDA AL SI DE LA FAMÍLIA REIAL

Laili va néixer i va créixer a Kabul, al si de la família reial dels Zahir Xa. La seva ascendència inclou una llarga llista d'oncles i avis ministres, l'últim dels quals va ser l'últim ministre d'Exteriors de la monarquia, a qui atribuïa el mèrit "d'haver tractat de modernitzar el país construint la millor xarxa de carreteres que ha tingut l'Afganistan aquest segle i la primera escola per a nenes". Una infància feliç per a Laili que va quedar truncada amb el cop d'Al-Daud el juliol del 1973 i que va marcar l'inici de les detencions i l'exiliper a tota la família.

Després d'un llarg itinerari per París i altres ambients elegants d'Europa, la família de Laili es va instal·lar finalment als Estats Units. Però l'Afganistan, comptava, seguia "sempre present en les converses familiars a l'hora de dinar, al sopar, a totes hores". De manera que després de ser envaït pels soviètics el 1978, el pare de Laili "va tornar a Kabul per unir-se a la resistència". Però aviat "va quedar tan decebut per les diferents faccions que lluitaven pel poder que va desistir i va tornar a Nova York". Una experiència que repetiria la seva filla Laili anys després, decidida a assistir al final del règim comunista de Najibula.

--Però després de conèixer els líders de les diferents faccions vaig arribar a la mateixa conclusió que el meu pare: eren gent corrupta i dividida. Fins que vaig començar a recórrer els pobles, a conèixer les autèntiques dones del país i, per fi, els talibans. De seguida vaig tenir clar que aquells guerrers que emergien del camp i les muntanyes, no contaminats pel comunisme dels últims 20 anys, eren el més pur i autèntic que tenia l'Afganistan.

--¿I què va pensar la seva família de la sevaconversió talibana?

--Al principi no ho van entendre, però ara em recolzen i fins i tot em donen diners per pagar les immenses factures de telèfon amb Kabul-- assegura.

--¿I el seu avi, que tant va fer per modernitzar el país, com creu que s'ho prendria?

--Faria el mateix que jo: els ajudaria perquè es moderessin i fossin reconeguts per tots els governs.

EL XADOR DE POSAR i TREURE

La família de Laili no havia renunciat mai al seu país. Ella tampoc:

--Crec que entenc l'Afganistan molt més del que s'entén aquí. I tinc intenció de tornar a viure-hi tan aviat com pugui.

--¿I canviar el xandall per aquell xador tan asfixiant?

--Bé, no és tan cruel com es diu, jo he viatjat per tot l'Afganistan portant-lo, et fa sentir segura i a casa te'l pots treure.

Un xador de posar i treure del qual, naturalment, prescindia així que arribava a Amèrica:

--Ja els ho he dit als talibans, igual que jo respecto les seves tradicions allà, ells han de respectar les meves aquí.

--¿I lesexecucions públiques per adulteri tampoc l'afecten?

--És una cosa horrible, però s'ha de ser verdaderament estúpid perquè t'enxampin. De totes maneres, jo no crec en l'amor lliure, jo em vaig casar verge i mai he sigut infidel al meu marit.

--Resulta difícil de creure que algú que ha passat per launiversitatcom vostè vulgui per a la seva filla una vida d'analfabetai reclusió a casa.

--No és que els talibans hagin volgut retirar les dones de l'ensenyament, sinó netejar tots els intel·lectuals de la gran ciutat que van créixer adoctrinats pel comunisme, de manera que pugui emergir el verdader Afganistan, tal com és fora de la capital. Però a poc a poc sorgiran noves escoles, hi haurà grans canvis respecte a la dona. Però no crec que això hagi de ser imposat des de fora.

També hem vist commoriendones per negar-los l'assistència mèdica, li vaig dir, però Laili semblava tenir una disculpa per a tot:

--És culpa d'Europa i l'Unicef, retiren la seva ajuda i després es queixen que les dones no reben assistència. ¿Com en poden rebre si l'Afganistan no té res?

Els talibans tenien la pitjor imatge com un delsintegrismes més radicals i contraris als drets de les dones, cosa que havia portat el mateix Pakistan, el seu principal valedor, a no obrir la boca en el seu favor. Així doncs, malgrat ostentar el poder, els talibans estaven més sols al món que mai, sense res més que tres oficines sense rang diplomàtic obertes al Pakistan, l'Aràbia i els Emirats.

--Estic orgullosa del que estan fent els talibans a l'Afganistan, perquè estan unificant un país destrossat per la guerra i els importa un rave el que pensi la resta del món--. Laili era la viva expressió d'aquest suport amb què encara comptaven els talibans als Estats Units en aquells dies.

--El dilema per als que es podrien beneficiar de la seva amistat, com el Pakistan, l'Aràbia i els Estats Units és ¿què es fa amb un govern capaç delinxar en públic una adúltera o deixar que es mori una dona per falta d'assistència mèdica?

--Només se'ls ha d'ajudar a moderar-se.

CULTIU D'OPI TALIBÀ

--Tampoc sembla ajudar gaire a aquest sanejament de la societat el cultiu d'opi, principal divisa dels talibans--, vaig anar desgranant les raons per a l'ostracisme internacional que s'havien guanyat els talibans.

--Però de què vol que visquin si no tenen res més. Els talibans són els primers que s'han ofert a substituir els cultius amb ajuda internacional. Execucions, falta d'escoles, drogues, són problemes que l'Afganistan arrossega des de fa molt temps, però ara és presentat com si fos obra dels talibans. Crec que tota aquestacensura moral és una argúcia rere la qual s'amaguen altres interessos, concretament el control de les conduccions de gas que han d'arribar des del Nord a l'Iran. I per això russos i iranians financen les forces de Masud.

Laili Helms es guardava molt bé d'implicar els Estats Units en la pugna pels mateixos interessos, en què, segons es deia en aquells temps anteriors a l'atac de les Torres Bessones de Nova York el famós 11 de setembre del 2000, participava precisament recolzant els talibans en la guerra civil de l'Afganistan.

Tampoc li faltaven arguments diplomàtics per demanar el reconeixement del Govern talibà, assegurava. En aquells dies es deia que els talibans controlaven més del 80 per cent del territori --el 95% segons Laili--, mentre que les forces del comandant Masud que seguien ostentant la legitimitat davant el món estaven arraconades a la frontera amb el Tadjikistan i depenien totalment de l'ajuda exterior.

LA PERSECUCIÓ DE BIN LADEN

Per més convincent que intentés semblar, només semblava aprofundir en les contradiccions en què el suport als talibans havia posat a la mateixa política nord-americana.

En la ràpida emergència del poder talibà entre el 1996 i el 1998, hi havien tingut molt a veure el Pakistan i l'Aràbia Saudita que, juntament amb els Estats Units, havien finançat els grups de l'oposició contra el règim comunista de Kabul, i havien dirigit la seva ajuda als talibans. Es tractava de bloquejar la influència russa pel nord i iraniana pel sud que recolzaven el comandant Masud. Així es van anarinjectant diners a uns talibans cada vegada més incontrolables, com mostrava ja en aquells dies la seva negativa a entregar a l'Aràbia Saudita o els Estats UnitsBin Laden, el milionari terrorista acusat dels atemptats contra les ambaixades dels Estats Units a l'est de l'Àfrica.

Però o Laili Helms era un personatge atrapat en múltiples contradiccions, tantes com les de la mateixa política nord-americana, o era més ingènua del que semblava.

--La prova que no són tan dolents --assegurava Laili-- és que defensen la seva tradició, peròno són enemics dels Estats Units o d'Occident, com altres integrismes.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

¿Tan enganyats estaven els que es consideraven amics i creien saber-ho tot dels talibans als Estats Units per ignorar fins a quin punt estaven ficant l'enemic a casa? Encara que aquesta és una part de la història que segueix tan fosca com els fons informàtics del Departament d'Estat.

http://peparomaperiodismo.blogspot.com.es