El dia en què Sud-àfrica va explotar d'alegria

L'explosió d'alegria que recordarà Sud-àfrica durant segles, i que no oblidarem mai els que vam viure aquell moment, va tenir lloc quan Nelson Mandela va sortir de la presó de Victor Verster a Ciutat del Cap, l'11 de febrer de 1990.

Des de la tarda anterior, quan el president De Klerk va anunciar el seu alliberament, havien anat arribant a la plaça de l'ajuntament gent de tot el país en autobusos, camions, automòbils, la majoria atrotinats, sense portes ni finestres, per on sortien braços alçats, i altres simplement hi havien arribat a peu. Però tots cantaven i ballaven. Tot un país s'havia posat en peu de ball.

La multitud que s'havia aplegat per rebre el líder feia gairebé impossible que el cotxe de Mandela pogués avançar, allargant així l'espera i el frenesí. Buscant un lloc on poder seure, vaig trobar un forat en una porta del darrere de l'ajuntament. No em podia imaginar que aquella i no la porta de la façana principal era per on entraria, fins que gairebé vaig topar de morros amb ell.

Devia ser tan gran la meva cara d'horror al veure l'allau de gent que el seguia, que la mateixa persona que havia obert la porta em va estirar pel braç des de l'interior per fer-me passar amb la seva comitiva. A dalt del segon pis on hi havia el famós balcó des d'on Nelson Mandela parlaria per primera vegada a Sud-àfrica i al món després del seu alliberament, em vaig trobar entre convidats il·lustres com Jesse Jackson, el primer negre que competia -sense èxit- per la candidatura demòcrata a la presidència dels Estats Units.

Un home just

A aquest costat del micro, podia sentir la seva respiració, l'emoció que impregnaven les seves paraules i una bondat que semblava vessar per sobre de la multitud unida amb el seu líder. «La lluita ha de continuar. L'apartheid no s'ha acabat amb el meu alliberament».

Tres dies després, vaig tenir la sort de ser la primera occidental que va entrevistar el líder sud-africà. Gràcies a una segona mà amiga, un dels joves dirigents del CNA, em van introduir a la casa de Nelson Mandela. Al trobar-me asseguda al seu davant, em vaig llançar en picat a una entrevista en tota regla. M'haurien pogut  fer tornar al carrer on s'amuntegaven els meus col·legues del New York Times, El País o Le Monde quan em van presentar simplement com la periodista espanyola de Diario 16. Però Mandela es va limitar a somriure.

«L'Exèrcit ocupa el meu barri. En aquest sentit no ha canviat res». «Si els blancs no col·laboren, tindrem problemes», van ser algunes de les seves paraules.

«A la presó m'han tingut aïllat durant més de dos anys i en vaig estar més de deu picant pedra en condicions molt dures», em va dir. Però era el primer a desencoratjar tota revenja. «Els negres acabarem amb el racisme a Sud-àfrica».

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Era un home que tenia un somni, un home just, que encarnava a la perfecció el seu propi mite. No m'he trobat mai amb ningú que pugui fer una denúncia tan radical de la injustícia sense deixar de somriure.

Un somriure que sempre recordaré com un dels més bonics que hagi pogut contemplar mai.