Destruir cultura

Un dels grans problemes de l'escena catalana, d'allò que en diem el món de la dansa, del teatre, del circ i de tot el que sigui muntar un espectacle perquè un espectador hi disfruti, hi pateixi, hi rigui o hi plori, és aquest: no és que no es donin subvencions, sinó que se'n prometen, se certifiquen, es publiquen i, després, a l'hora de la veritat, no es fan efectives. Amb aquesta tàctica, que alguns podrien qualificar com la de l'estruç, no es deixa de recolzar nominalment allò que en diem el món de la dansa... i etcètera, però és com si un general enviés els seus exèrcits a la guerra amb la promesa que no patissin per les motxilles, que segur que aniran plenes de viandes, o pels tancs, que apareixeran en qualsevol moment. La qüestió és convence'ls perquè vagin a la guerra i, un cop al camp de batalla, emetre un comunicat segons el qual no hi ha ni tancs ni provisions. Però la guerra continua. Au, no deixeu de ballar ni d'actuar o de cantar o de fer el pallasso i, sobretot, l'equilibrista. Però ja veurem quan cobrareu.

Després de 27 anys,Cesc Gelabertha hagut de tancar el seu taller al carrer de Domènech perquè ja no pot suportar més l'impagament reiterat de les quantitats promeses. No es rendeix, però. Balla una elegia, uns curts lacerants i encara vigorosos gravats en iPhone que són alhora un comiat i un crit agònic. «Construir cultura és una feina d'anys; destruir-la és cosa d'un instant».