Llengua i menjar

Les llengües no són pedres que no s'han de regar sinó jardins que fructifiquen (hi ha males herbes i esponerosos arbres fruiters) gràcies a la dedicació i també per culpa de la desídia. És a dir, una llengua és un organisme que viu pendent de la climatologia, de les pluges i les pedregades, de la lenta i constant vigilància de l'home, de l'ímpetu desbrossador de la natura, dels insectes que hi habiten i de les plagues que s'hi multipliquen. Una llengua no pot ser mai entesa com una roca sense escletxes, perquè el dia que esdevé monument, aquell dia, és morta. La defunció arriba quan la llengua és incapaç de pair i s'entossudeix a fer dieta perquè pensa que, amb l'esquelet, n'hi ha prou. Una llengua necessita experimentar el desassossec de la impuresa, deixar-se temptar pel que és nou o desconegut. Només si contempla aquesta possibilitat amb la perspectiva de qui veu el jardí com un tot, homogeni en la diversitat (i no pas com la dèbil acumulació de plantes), serà capaç de sobreviure.

Per això aplaudeixo el treball dels Centres de Normalització Lingüística i, avui ho personalitzo en el del barri del Fondo, a Santa Coloma. Com explica EL PERIODICO, van a la recerca del xinès, i en concret del menjar (sempre és un bon començament) que encara no té nom en català perquè saben que la llengua necessita assaborir, deglutir i absorbir el que és desconegut per fer-se més gran, més musculosa. Més viva.