Els Max

Reclamem (¿o potser reclamàvem?: ja no ens veiem amb cor de fer-ho) un diàleg seriós i profund entre la cultura espanyola i la catalana. I pensem (¿o potser ho pensàvem?: ja quasi hi hem renunciat) que és justament en el clos august on habiten tots aquells que creuen en la cultura com a pont entre pobles, com a eina per fer més diàfana la realitat, clara i intel·ligible, que és en aquest recinte de saviesa on podríem trobar un espai amable on debatre i pensar i entendre'ns. Cada dia que passa és més difícil, una muralla cada dia més impenetrable. Que s'aixeca fins i tot sense mala fe, però sempre amb un dèficit de sensibilitat; no pas amb menyspreu, a vegades, però sí amb el paternalisme de l'ignorant.

Parlo, per exemple, dels premis Max a les millors produccions escèniques peninsulars. Ni un sol esment, entre els finalistes, a cap muntatge català o basc o gallec. Cap ni un. Tots, per a espectacles estrenats a Madrid en castellà. La resta, la imponent vitalitat escènica catalana (que és la que jo conec), queda relegada a un premi autonòmic que, per a més inri, es bateja amb aquesta mostra flagrant d'estupidesa: «En llengua valenciana o catalana». Si aquests que citenShakespeareiGarcía Lorca no saben això, ¿què podem esperar de tots els altres? Per cert, en aquesta festa major del teatre, ¿algú va pensar un moment enAnna Lizarán? Ja ho dic jo. No. Ningú. Devia ser una actriu regional.