¿Dèficit? ¿Quin dèficit?

A hores d'ara, és una evidència que el bastiment institucional i democràtic d'Europa és inadequat i més concretament el del funcionament de la moneda única. No és només que puguem parlar amb propietat d'un dèficit democràtic en termes de governabilitat i rendició de comptes que provoca desajustos, sinó que el trencament entre qui té la legitimitat i el poder per exercir-la s'està demostrant devastador a l'hora de trobar mecanismes de sortida de la crisi més intensa i duradora que ha viscut Europa en dècades.

Ja ho van advertir moltes veus quan posaven l'accent en el fet que els criteris de Maastricht de convergència econòmica (3% dèficit o 60% deute) no tenien sentit, ja que es plantejaven en termes de números rígids més que de convergència real. Malauradament, seguim avaluant i prenent decisions econòmiques tenint exclusivament en compte aquests paràmetres, atemptant contra l'obvietat que assenyalava Einstein: no tindrem resultats diferents fent exactament el mateix que sempre.

ESPANYA VA COMPLIR AMB MAASTRICHT

Alemanya i França es van 'saltar' 62 vegades els criteris de Maastricht mentre Irlanda i Espanya van ser alumnes complidores. No només sempre van estar sota els paràmetres, sinó que convé recordar que l'any 2007 Espanya tenia superàvit pressupostari. A risc de simplificar, crec que la pregunta és massa evident: si el compliment en les finances públiques no era el problema, ¿com podem pretendre ara que el seu compliment sigui l'única solució?

Els dèficits reals de l'economia espanyola i catalana es diuen model de creixement i atur, i crec que és un error plantejar la política econòmica i la narrativa política que l'acompanya al voltant del compliment dels objectius numèrics de dèficit públic. El que tindria sentit és plantejar els objectius de política econòmica per retallar els dèficits d'atur i creixement i que d'això se'n desprengui un pressupost. Però estem actuant totalment al revés. També en termes de narrativa: primer el carro, després els bous.

UN PRESSUPOST PRORROGAT A L'OMBRA

El cas del vodevil català al voltant dels pressupostos és, en aquest sentit, paradigmàtic. Anem, venim i tornem al voltant d'una xifra de dèficit i es parla no poc, sinó gens, de quin pressupost tenim (perquè en tenim un de prorrogat a l'ombra) i de quin pressupost volem tenir per fer front als dèficits reals de la nostra economia. Quines polítiques volem fer, quines reformes poden servir, quins reptes estan encaminats i quins no, quines perspectives podem esperar o a què hem de renunciar perquè no tenim marge de maniobra... sobretot això, essencial, silenci clamorós.

I és en aquest sentit que crec sincerament que el nostre (des)Govern de Catalunya està mostrant la seva incompetència amb tota la seva cruesa. No perquè no sigui cert que els moments són extraordinàriament complexos i difícils, que ho són. O perquè no sigui certa la reclamació que Catalunya necessita més oxigen i que l'Estat espanyol centrifuga injustament el pes de l'esforç. Tot això és veritat. Tan veritat com que primer amb la reforma de la Constitució feta per PSOE i PP però, després, amb molta més insistència i en exclusiva, les dretes d'aquest país es van equivocar defensant l'austeritat mal entesa i votant una llei d'estabilitat dogmàtica de dèficit zero que ara diuen, afortunadament, que volen rectificar... No és incompetència per tot això, sinó que el més greu és que el Govern ens està robant el debat sobre quins són els seus plans per a aquest país, quines són les les seves propostes i quins són els sacrificis que --imposats o no-- està demanant als catalans (i a quins catalans) per sortir del pou.

RETALLADES DE 4.000 MILIONS D'EUROS

Notícies relacionades

La visió del ‘cash’

Regeneració necessària mal plantejada

Mentrestant, els ciutadans de Catalunya ja tenim un pressupost, el pitjor possible: perquè inclou unes retallades de 4.000 milions d'euros, perquè s'ha fet sense debat i sense la possibilitat de reprioritzar i perquè ens nega el coneixement sobre quins són els plans i les propostes d'aquest Govern per afrontar el més urgent que tenim damunt la taula: la crisi.

Patim el dèficit democràtic europeu que ens imposa unes polítiques econòmiques contraproduents, però el (des)Govern català ha decidit que aquest dèficit l'amplia en lloc de retallar-lo. Sense narrativa no hi ha política, i sense política, no hi ha economia útil per al conjunt de la ciutadania.