Un bon pressupost és possible

Les xifres de l'atur dibuixen el panorama d'un país devastat des de la perspectiva econòmica, social i moral. I malgrat tot, el pressupost, el principal instrument per orientar com sortir de la crisi, es fa en funció de si assumim un dèficit del 0,7 o del 2%, si retallem molt o moltíssim. En un país normal, amb un context normal, el pressupost es faria en funció de com reduir l'atur o com reduir la pobresa que avui està assolant centenars de milers de famílies.

Però el pressupost es fa en funció de criteris arbitraris com el percentatge del dèficit i l'austeritat, qüestions que no tenen a veure amb el que ens cal per a la recuperació econòmica i que han provocat més patiment que mai. L'explicació d'aquesta falta de sentit no és una altra que ens obliguen, que aquest és un mandat de la Troica, de l'Estat, de les lleis d'estabilitat pressupostària i de l'article 135 de la CE. I malgrat que tots ja reconeixen que l'austeritat no funciona, es manté. Potser perquè no va ser dissenyada per sortir de la crisi, sinó per aprofitar-se'n.

En aquest context, Catalunya pateix els problemes derivats d'un mal finançament, però el repte principal s'assembla molt al que pateixen a molts llocs d'Europa: l'obsessió d'uns objectius de dèficit que acaben degradant l'economia, la vida de la gent, i com a derivada, les finances de la mateixa administració.

L'opció que uns i altres ens plantegen és, per molt raonable que ho vulguin pintar, la més insensata. La pròrroga pressupostària estalvia un problema polític a aquells que van bescanviar el dret a decidir pel suport polític a CiU, però representa aplicar unes retallades per un volum superior als 4.000 milions. En el primer trimestre ja s'ha retallat un 20% de la despesa, i amb un temps perdut en què no s'ha aplicat cap mesura dels ingressos anunciats. L'altra opció, la de presentar uns comptes que suposin noves retallades, siguin de 2.000, 3.000 o 4.000 milions, continuarà fent gran la ferida d'un país que es dessagna, deprimint l'economia i maltractant a qui més pateix. Però la lògica pressupostària de mantenir les retallades afecta no només la sostenibilitat econòmica i social, sinó els mateixos fonaments de la democràcia.

L'art 135 de la CE, en el seu paràgraf quart, diu que «els límits de dèficit estructural i de volum de deute públic es podran superar en cas de catàstrofe natural, recessió econòmica i situacions d'emergència extraordinària que afectin la sostenibilitat econòmica i social de l'Estat». Potser és l'hora de fer el més sensat i raonable i plantejar el pressupost que el país necessita. És a dir, unes xifres que tinguin present en quins sectors s'ha d'invertir, com es genera ocupació, on no es contemplin nous acomiadaments amb un efecte desastrós sobre l'economia, en contraure la demanda interna,en com es garanteix una renda garantia de ciutadania per a les famílies en situació de pobresa. Aquests serien uns pressupostos no només justos, sinó útils, perquè permeten una política anticíclica i expansiva que el moment necessita.

Volem uns pressupostos en funció d'altres paràmetres, i si els nous comptes signifiquen uns pressupostos que tenen més present el 25% de l'atur que els percentatges de dèficit, benvinguts siguin. Se'm dirà: no és possible, no ens pagaran el fons de liquiditat. Ens ho diran aquells mateixos que han contribuït a definir les regles que no permeten fer el pressupost que ens cal. Però el més arriscat és continuar fent el mateix, ja que la degradació econòmica, social, moral i democràtica ens apropa cada dia a un carreró sense sortida.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

La nostra fortalesa és la nostra importància. Catalunya representa el 20% del PIB espanyol. I si Catalunya cau, l'Estat cau. Potser aquest principi deltoo big to fail, massa gran per caure, sigui la manera de forçar que el Govern espanyol faci el que ha de fer, ja que Europa, per la dimensió de l'economia espanyola, tampoc es pot permetre que aquesta caigui.

No és un debat entre esquerres i dretes. És un debat entre demòcrates i aquells que es conformen amb una plutocràcia on qui mana és el diner financer. Per això ens calen els pressupostos que el país necessita, que obeeixin a les necessitats socials i econòmiques i que desacatin el Govern de l'Estat i la Troica. Uns pressupostos que connectin amb les demandes d'aquest 99% de la gent que veu amb perplexitat com se salva la banca -amb ajuts directes de més de 175.000 milions d'euros- com si l'Estat del benestar no fos més sistèmic que la mateixa banca. Es tracta de ser valents i actuar diferent. Potser perquè per fer el mateix ja no hi ha marge. Perquè un país amb tant atur i tanta desesperança no es pot permetre continuar fent el mateix.