La roda
Polítiques lingüístiques
A més d'un plaer per als sentits --la vista, l'olfacte i, sobretot, el gust--, un viatge per Galícia il·lustra sobre la hipocresia amb què els governs del PP i els seus mitjans de comunicació afins tracten la política lingüística de les autonomies amb llengua pròpia segons l'idioma i el color polític dels partits governants.
A Galícia, tot, des dels topònims fins als senyals de trànsit, està en gallec. Fins i tot a vegades una pregunta en castellà és resposta, sense immutar-se, en gallec. Però això no és el que sorprèn, perquè entra dins de la normalitat. El més sorprenent és que Galícia no ha patit ni campanyes, ni recursos judicials, ni lleis coercitives ni atacs polítics comparables als que han de suportar Catalunya i el català per actuar de manera semblant. Fins i tot en la qüestió més polèmica, la de l'idioma propi a l'escola, l'antic Manuel Fraga Iribarneno va haver de patir denúncies sobre presumptes marginacions del castellà, i això que la seva política lingüística era molt més avançada que la delmodern Alberto Núñez Feijóo.Fins i tot els tribunals van esmenar en favor del gallec les restriccions al seu ús a les aules decretades per l'actual president de la Xunta, cosa que diu molt tant de certes modernitats com del grau d'involució a què ha arribat el PP en aquest aspecte.
L'aprovació de la llei de llengües a Aragó és una altra mostra d'aquesta involució, en aquest cas d'un nivell esperpèntic perquè s'ha de ser molt aficionat a l'esperpent o tenir molt poc sentit del ridícul per anomenar lapao (llengua aragonesa pròpia de l'àrea oriental) el que tothom sap que és una variant del català occidental, contaminat per més castellanismes que el català central, com correspon a una llengua de frontera, però català al capdavall. I el ridícul és suprem quan ens fixem en el fet que la consellera inspiradora d'aquest esguerro es diuSerrati va néixer a Ripoll.
