Dret a somiar, dret a decidir

S'ha instal·lat en l'imaginari de determinats partits una obsessió malaltissa per contraposar el dret a decidir a qualsevol altre dret. El dret a la subsistència, el dret a treballar, el dret als serveis bàsics, el dret a l'economia productiva, tots aquests i uns quants més en contraposició al dret a decidir. Com si tots aquests drets fossin incompatibles amb el dret a decidir. La prioritat, diuen, és resoldre la crisi, i els més generosos aparquen el tema del dret a decidir per quan la cosa estigui més madura. Els més radicals, en canvi, com que de fet hi estan en contra, ja l'esborren directament de l'escenari polític.

I el que és més greu, tots plegats es neguen a admetre, o com a mínim a debatre, que precisament de la capacitat de decisió que puguem exercir en poden sortir solucions als greus problemes que ha d'afrontar el país. No són debats separats i tenen molts punts en comú. Ara mateix només és possible plantejar-se escenaris nous a Catalunya si hi ha capacitat de decidir com ha de ser el futur del país. L'asfíxia econòmica a què està sotmès el Govern de Catalunya és premeditada i respon a una estratègia clara i concreta de com a Catalunya s'ha de fer fonedís tot això del dret a decidir. Renuncien al debat, al diàleg, i pretenen imposar la seva única i unitària visió de la situació. Europa flexibilitza el dèficit, i això permetria refer comptes i abordar pressupostos amb moltes menys retallades, doncs l'Estat li diu a Catalunya que no ho pot fer. L'Estat deu 8.000 milions d'euros a Catalunya en aquests moments i això permetria un respir importantíssim a les finances de la Generalitat, i per tant els proveïdors podrien cobrar i es podrien dibuixar escenaris de combat a l'austericidi permanent que estem patint. Doncs res de res, ni un euro, i a més amb un control estricte i sense cap capacitat de maniobra a l'hora de prendre decisions financeres. Devem ser dels pocs països del món que paguem interessos per allò que devem, i també per allò que ens deuen.

I mentrestant la necessitat d'exercir el dret a decidir a Catalunya creix a partir de diferents paràmetres. Per un cantó, els que considerem que Catalunya és una nació històrica, mil·lenària, amb una cultura, tradicions, llengua, institucions, drets històrics, etcètera que té el dret a esdevenir un Estat. I ho vol fer perquè hi té dret, perquè tots els pobles del món tenen dret a ser lliures. Per una altra part, els que consideren que l'Estat és caduc, que ja no dóna per més, i perquè totes les esperances dipositades en Espanya, de la transició ençà, s'han vist abocades al fracàs de manera permanent i constant. Tots els intents per construir ponts de diàleg, de construir escenaris de convivència, de dibuixar elements compartits han fracassat.

L'Espanya de l'ordeno y mandoés impermeable, no té cap voluntat d'entendre que hi ha situacions diferents. De Catalunya estant s'ha intentat de totes les maneres possibles. Ho ha intentat el centredreta nacionalista moderat, ho ha intentat l'esquerra federal, ja sigui en format socialista o comunista, fins i tot l'esquerra independentista s'hi va posar bé per intentar arribar a acords en forma de nou Estatut que permetés un avenç considerable de l'autogovern. Però fracàs rere fracàs. Constatat el fracàs, hi ha molta gent a Catalunya que ha decidit fer el pas, i demanar exercir el dret a decidir, demanar tenir el dret a expressar què vol ser en el futur, com gestionar els seus pressupostos, com dissenyar les infraestructures pròpies, com relacionar-se amb el món.

Notícies relacionades

Una excel·lent periodista

Coartades de la Moncloa

Però encara hi ha un tercer bloc de gent que abraça el dret a decidir com a peça clau del seu projecte de futur i del futur del país. Són professionals, gent del món de l'empresa i dels negocis. Gent del món acadèmic i de la recerca. Gent del món de la cultura i l'educació. Treballadors i pagesos. Sindicalistes i patrons. Generacions que volen créixer en un país millor, un país que els ofereixi oportunitats, en un país endreçat, en una democràcia digna del segle XXI i dels reptes que la societat actual reclama. Una generació que no ha viscut la transició, que no ha conegut ni ha patitFranco, que té la mirada llunyana, que no té fronteres mentals perquè el món és la seva referència. Gent que parla idiomes amb naturalitat, perquè sap què li convé, gent que, a més, estima el seu país amb la màxima naturalitat, no pas per obligació, ni perquè hagi rebut cap herència màgica, senzillament perquè el sent ben endins.

I aquests tres blocs avui a Catalunya són majoria. Una majoria que cada dia que passa, i a cada acció que es dissenya a Espanya en contra de Catalunya, creix.El dret a somniar que, durant molts anys, molts catalans hem exercit sense que ningú ens ho pogués impedir, avui s'està transformant en el dret a decidir. I tampoc ens podran impedir exercir-lo.