Buscar, retallar, treballar, viure...

Possiblement aquestes són algunes de les paraules que arriben a ser obsessives entre la població, però especialment entre els 900.000 catalans i catalanes que estan a l'atur. La situació econòmica és preocupant, les retallades d'"austeritat" --'austericidi'-- empitjoren la vida de les persones i famílies en situació de risc de pobresa i, també, de l'anomenada classe mitjana --la classe treballadora amb un nivell de salari alt-- que pateix un empobriment progressiu. La pèrdua de llocs de treball és cada vegada més insostenible atès que no es creen llocs de treball al mateix ritme i les condicions són molt més precàries.

Analitzar la recerca i accés a un lloc de treball és un altre bany de realitat. La majoria de prospeccions i intermediacions laborals demostren que no hi ha ofertes i les poques que hi ha són en unes condicions pèssimes. Les ofertes de la ciutadania no es cobreixen i les demandes del mercat tampoc. Hi ha una bretxa evident entre oferta i demanda.

Pel que fa a les condicions, amb la reforma laboral del Govern central s'està passant per sobre de drets consolidats pel que fa a la protecció social, però també en el dret al treball, en els salaris i els drets laborals. Aquesta reforma, tal com mostrem en els informes de la Fundació, malgrat afectar tothom afecten molt especialment les dones amb una expulsió del mercat de treball i unes condicions laborals indignes.

Podem analitzar algunes situacions. Els salaris han baixat progressivament i de forma ràpida, llocs de treball d'alta qualificació tenen salaris de mileurista, mentre els de baixa qualificació es queden en el salari mínim interprofessional --de només 645 euros a Espanya, mentre en altres estats d'Europa com per exemple França és de 1.435 euros--.

Després d'anys sense compliment de la LISMI (llei d'integració social del minusvàlid), trobem que moltíssimes demandes de feina exigeixen un certificat de discapacitat --un canvi de sensibilitat de l'empresariat o una forma subliminal de precarització dels llocs de treball--, tenint en compte que en molts casos les persones amb discapacitació pateixen aquesta precarització. El dret a la conciliació amb la vida familiar i personal es veu vulnerat, hem passat de treballar per viure a viure per treballar, siguin quines siguin les càrregues familiars i sense cap reconeixement al dret al temps propi, el temps ara és un luxe.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Aquestes són només algunes situacions. És evident que si segueixen les retallades la qualitat de vida arribarà a nivells ínfims. Si no hi ha un canvi en el cicle econòmic serà impossible redreçar l'economia. L'economia ha de créixer però si ho fem des de l'àmbit financer, únicament, és del tot impossible. Els diners s'han de moure per crear qualitat de vida i riquesa, si no el creixement no és possible o en tot cas insostenible i desequilibrat atès que augmenta la riquesa dels que ja tenen molt i augmenta la pobresa dels que menys tenen. I de diners n'hi ha. Segons la Plataforma per a una Fiscalitat Justa, Ambiental i Solidària, el volum de l'economia submergida és del 23,3% del PIB i el frau fiscal és d'un 71,8%, realitzat bàsicament per grans fortunes, corporacions empresarials i grans empreses.

Carme Porta, en representació de la Fundació Maria Aurèlia Capmany (FMAC)