Quan els independents esdevenen mercaderies
Una persona -o territori, o nació o...- independent és aquella que té, i expressa lliurement llur opinió, que no es subordina ni admet el control d'altres.
A voltes amb els efectes de les grans mobilitzacions ciutadanes, alguns partits aprofiten per captivar vot. Es parla de llistes úniques, de partits del president, de convocatòries immediates, de qui ha de formar part d'unes o altres llistes... i la majoria de la població que s'ha expressat al carrer o a les urnes són persones no dependents d'organitzacions polítiques. Són i han estat el centre, però ara... les persones independents són preses, dependents.
Una proposta que pretén ser majoritària i sumar i que, ja d'entrada, condiciona la pluralitat no pot ser una bona proposta. Tampoc no ho és aquella que condiciona les persones que han d'anar a les llistes: precisament aquelles que es declaren i han triat ser independents i en fan gala, són les que es pretén subjectar a una sola llista. Una llista amb un aparent sol objectiu: el país. Com si un país no fos la seva gent, la seva diversitat, la pluralitat de projectes. Com si un país només fos possible construir-lo d'una sola manera, amb pensament únic o amb veu acrítica.
Una llista transversal i “única” -cal recordar que només es refereix a ERC i que hi ha altres forces polítiques que formen part del procés i que el defensen i a les quals no s'apel·la- lligada, liderada a una sola opció política que posa, i força, condicions; que força la pretesa unitat -una unitat forçada és, per a mi, una unitat trencada- amb condicionants sobre el procés, sobre la convocatòria electoral. Una unitat que es vol construir des de l'acusació i la imposició, i quan l'acord arriba per responsabilitat de país, es rebutja i es demana pressió ciutadana... per aconseguir un acord. Un acord fal·laç que només vol dir arribar a aquell “consens” a la baixa, tan a la baixa que deixa de ser conformitat per ser un assentiment per no trencar la “unitat”.
El passat mes de novembre, diferents persones independents van donar suport a ERC en el seu full de ruta: eleccions amb programa comú i govern d'unitat. Algunes d'aquestes persones també han donat suport a l'esquerra alternativa i a formar una candidatura àmplia anticapitalista -el que seria totalment contrari a la llista unitària del President-. Ara fem que aquestes persones només hagin d'anar en una sola llista transversal? No poden, no tenen capacitat de tria? Són simples mercaderies de la pretesa unitat política, referida només als partits?
Aquesta unitat és, al meu entendre, fal·laç i no ajudarà a sumar. No sumarà les persones indecises, ni moltes de les persones que lluitem per un estat propi amb justícia social, sense retallades, amb drets socials reconeguts. No sumarà molta de la gent que lluita de fa anys, o de fa poc, per un país més just, més solidari, que tenen un altre referent social que l'actual. Una llista “unitària” que neix esquerdada trenca el futur, nega la pluralitat i el propi dret a decidir, poder persegueix un “més del mateix” i reforça un model que ja va bé a alguns? Vull pensar que no és l'objectiu, no pot pas ser-ho. El pas és erroni i, massa sovint, es vol sumar ràpidament i no fer una addició, ni s'aconsegueix multiplicar, sinó que el resultat és una resta.
