3
Es llegeix en minuts

Barcelona, 2 de la matinada, ella –té 38 anys- torna a casa després d'una festa amb la gent amb qui havia anat a  l'institut. Torna contenta d'haver retrobat antics companys i companyes. De sobte, un soroll, una ombra, una navalla i una amenaça. Crida. “Estira't i deixa de cridar o et mato” li diu el propietari de l'ombra, amb la navalla al coll. Ella obeeix. Veu una escletxa, li enfonsa els dits als ulls i es pot desfer d'ell momentàniament. Torna a cridar i li fa una patada que el plega. Apreta a córrer. Pocs segons després ell li va al darrera. Algú els veu i el crida. Ell fuig. A ella l'acompanyen a la comissària amb un shock.

Sabadell, 6 de la tarda, ella --té 10 anys-- va a buscar la seva amiga a casa, són veïnes. Obre la porta el seu pare, “passa”, li diu, “no trigarà a arribar”. La porta al menjador, són sols i ella sent certa incomoditat. De seguida el li demana si el pot ajudar a agafar una cosa sota el llit. Allà mateix la immobilitza, la toca, la grapeja, la besa... “no diguis res”, li diu, “que el teu pare s'emprenyarà amb tu”.

Mataró, 11 de la nit, ella – té 45 anys- discuteix ambla seva parella. Ell, no és la primera vegada, li ha pegat i ella es defensa. Ell li retreu que la enganya. Ella assegura que no, que no coneix cap home ni hi parla des de que és amb ell, que només parla i saluda amb algun veí quan coincideixen a l'escala “Amb el veí m'enganyes, puta!” . Ell s'acosta i l acolpeja de forma violenta i continuada: cops de puny, patades... els veïns truquen a la porta. “Que passa? Obriu!” ell treu l'escopeta i li dispara a ella, obre la porta i dispara els veïns i surt corrents deixant l'arma.

Són relats o realitats? En tot cas són situacions quotidianes en que es troben moltes dones. La violència masclista és una realitat que cal eradicar i, per això s'han desenvolupats recursos i serveis. Per això es va fer una llei, la 5/2008, que vol desenvolupar el dret a viure sense violència, un dret humà fonamental. Una llei llargament reclamada que dota d'instruments per a la lluita contra la violència masclista i dona a les dones espais de seguretat, tot creant mecanismes de coordinació i acció, que necessiten les diferents situacions.

Agressions sexuals, violència en l'àmbit de la parella, abusos a menors... són situacions massa reals i estadístiques preocupants que no poden ser fredes ni ignorades.  La violència masclista no és obra de bojos ni malalts sinó fruit d'una naturalització de la violència que ha quedat inserida en les estructures socials, com allò inevitable.

Notícies relacionades

Ahir, en un mitjà de comunicació públic algú va dir que “per dramàtic que sigui, són pocs casos” l'estadística utilitzada contra les dones, un cop més. Es compara amb altres països però no amb altres conflictes o altres causes de mort. No deixa de ser curiós que les morts per terrorisme -que condemno sense matisos- que són molt menys i, en comparació amb tota la gent que no mor per actes terroristes no és una quantitat ínfima? Que un seguidor d'un equip mati un altre –un fet dramàtic i inacceptable- tampoc afecta, quantitativament un gran nombre d'aficionats si comptem totes les persones que omplen els camps de fútbol o el segueixen. En canvi aquests casos es destaquen, es visibilitzen, s'actua amb contundència... mentre les morts de violència masclista que són forces més, s'invisibilitzen, s'amaguen, es frivolitzen. 

Així, la violència estructural, un cop més, es naturalitza des d'un mitjà públic. S'argumenta, es menysté i es defensa com a problema menor. Les dones negades, les dones sense drets de ciutadania, tot per una estadística interpretada, tot per una opinió subjectiva que aprofita el fòrum. Lamentable!  Quan aquells que poden omplir de valors positius els mitjans  treuen valor a la vida.