L'estranger

La primera veu que escoltem és la del mateixAlbert Camus. Llegeix el seu més conegutincipit, el famós començament deL'estranger: «Avui, la mare ha mort. O potser va ser ahir, no ho sé». També apareixCamusal final, amb la desolació extrema del seu personatge, aquell Meursault que mata sense voler i que no plora quan sap que la mare és morta. Entremig, un espectacle colossal dirigit perCarlos Alfaroi interpretat a mitges per dosestrangers(Francesc Orella i Ferran Carvajal) que es desdoblen i que també intervenen, des de la presó on el reu espera la pena, com a secundaris d'aquesta tragèdia contemporània que encara ressona entre nosaltres setanta anys després. La novel·la deCamus, adaptada amb intel·ligència i amb una llengua vigorosa pel mateix director del muntatge i perRodolf Sirera, ens parla d'un neguit contemporani, de la sinceritat de qui no concedeix a les coses, a determinades coses, la importància que hom pensa que té. Un home sol, que conclou que tant és morir als trenta com als setanta, abocat a la destrucció perquè «en la nostra societat», diuCamus, «qui no plora a l'enterrament de la seva mare pot acabar condemnat a mort».

¿Què pensava Meaursault en aquell segle de silenci entre el primer tret assassí i els quatre que van venir després? No res. Es deixava endur. Avui,L'estrangers'estrena al Lliure. No hi vagin a buscar veritats sinó dubtes. L'home estàtic, despullat.