El prosador
Destacaria dos detalls de l'acte de presentació del llibre deJosep Maria Espinàsque es va fer a casa Lázaro la setmana passada: la botifarra celestial amb mostassa i sobrassada de les germanes cuineres i el moment en què l'Espinàsva recitar (no va cantar, però ho podia haver fet) una de les estrofes de laGarota de Ipanema.
Hi ha haver molts altres instants sublims, és clar, com l'emotiu parlament d'Isabel Martío el to, mig enjogassat mig solemne, deSergi Pàmies, en reivindicació de l'escriptor. Però em quedo amb la botifarra (metonímia de les croquetes i les carxofes, per descomptat) i amb l'exemple que l'Espinàsva fer servir per ensenyar que era «un prosador», és a dir, algú que s'acosta a la poesia dels afanys minúsculs, sense ànim de pontificar sinó de certificar, quasi com un notari, la vida que passa.
L'Espinàses va asseure i va moure les mans delicadament a la dreta i a l'esquerra, amb la idea d'imitar el moviment («quina cosa més maca, més plena de gràcia, aquesta noia que veiem passar») de la senyoretaHeloísa Eneida Menezes Paes Pinto,que tenia bocabadatsJobimiVinicius.I ja està. Jo també faig això, va venir a dir l'Espinàs. Després, es va aixecar una altra vegada, va agrair les mostres d'afecte i respecte, i va parlar del primer encàrrec que va rebre per escriure un article cada tres setmanes: «Ui, no, això és massa complicat», va explicar l'Espinàsque havia contestat. «Potser un cada dia, això sí, que és més fàcil».
