¿Què significa diàleg?

Ara hi ha gent inquieta, o fins i tot espantada, per com van les coses. No només des del punt de vista econòmic o social. Que s'entén. Perquè la situació és greu. I cal un gran esforç per redreçar-la.

Però també preocupa el creixentempitjorament de la relacióCatalunya-Espanya. Molt. I d'aquí ve que a Madrid i a Catalunya ara hi hagi gent alarmada que reclama que hi hagi diàleg entre Catalunya i la resta de l'Estat. Sectors socials, sectors mediàtics, potser alguns ambients intel·lectuals i polítics... Espantats també per la crisi econòmica, tot i que les seves causes són diferents de la crisi d'Estat.

I és en aquesta conjuntura que alguns sectors reclamendiàleg. ¿Sobre què? No se sap del tot. Ja en parlarem, diuen. ¿Sobre quines bases? Ja es veurà. ¿I quan? ¿I qui ha de dialogar? Ja es veurà. ¿I no seria lògic que a l'hora d'asseure's a dialogar hi hagués unes propostes sobre la taula? O algun esbós de proposta. Darrerament no se'n veu cap. Per tant, de fet, sense res més, sense més perspectiva que la continuïtat de la situació actual. Que és letal per a Catalunya. Letal des del punt de vista econòmic, polític i identitari. Amb, com a única alternativa, el referèndum per la independència.

Embolicar la troca i no resoldre res

Diàleg. Sobretot diàleg. Que en principi és una conversa entre dos o més persones que intenten entendre's. O que se sotmeten al judici d'un tercer, que en justícia ha de ser neutral. Però de diàlegs n'hi ha de tota mena. Hi ha diàlegs per a guanyar temps o refredar la tensió. Hi ha diàlegs per a embolicar la troca, crear confusió i no resoldre res. Hi ha diàlegs nets i amb esperit d'entesa. I hi ha diàlegs amb trampa, contaminats pels sofistes.

Tot això està ben estudiat ja des dePlató.

Però és que fa 50 anys que des de Catalunya hem reclamat i practicat eldiàleg i lanegociació. Constantment. En termes d'afirmació i de garantia política, social i nacional de Catalunya, d'interès general espanyol i desolidaritat. Sense mai del tot arribar a un acord total i definitiu, amb alts i baixos. Encara que durant anys, amb resultats no prou positius, però no prou decididament negatius per a fer impossible el diàleg. Però ara això s'ha trencat.

Ara Espanya i Catalunya estan amenaçades de fracàs per totes bandes. I pel que fa a Catalunya, hi ha que la política espanyola darrerament s'orienta cap a lanostra residualització. I per tant té tota la lògica que a Catalunya d'uns anys ençà hi hagi hagut una forta reacció. De perspectiva difícil. Però potent. I que deixarà senyal. I que com a mínim no està en la línia de l'abandó i de la difuminació, sinó de l'esforç i de l'esperança.

És un moment de crisi molt seriosa. En què podria ser bo que hi hagués diàleg. Però no un "bla, bla, bla". No un diàleg insincer. O només tàctic i orientat a fer perdre impuls i a disgregar la nostra reivindicació. A refredar la reivindicació, justa i democràtica, del dret a decidir.

Propostes sobre la taula

Perquè hi hagi diàleg cal que hi hagi propostes sobre la taula.

Per part catalana, n'hi ha hagut sempre.

Una proposta d'afirmació catalana, però en el marc espanyol. És a dir, de respecte i garantia envers la identitat de Catalunya (llengua, cultura, institucions, autèntic autogovern i amb un finançament adequat), amb possibilitats per tant d'un bon desenvolupament econòmic i social (Estat del benestar) i amb el compromís ferm per part de Catalunya de contribuir a fons al progrés i l'enfortiment general d'Espanya.

Aquesta ha estat la nostra proposta. La nostra proposta de diàleg, de col·laboració i d'encaix. De convicció i de projecte comú. Que al cap de 50 anys és rebutjada rotundament per l'altra part, que recupera la seva vella tradició centralista i uniformitzadora. De gradual disminució del pes i de la personalitat de Catalunya. D'allò que n'hem dit la residualització de Catalunya en tots els terrenys.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

No n'hi ha prou d'anar dient "diàleg, diàleg". Cal mullar-se més. Molt més. Quan la situació arriba al punt on ara som, els qui demanen diàleg han d'assumir el risc de fer propostes. Propostes de fons, serioses i que inspirin confiança. Perquè si dels dos que discuteixen un persistís a no canviar res del que sempre ha practicat (i ara amb més pressió que mai), i l'altre no volgués renunciar al que per a ell és essencial, el que caldria és que, amb una actitud de mutu respecte, les dues parts donessin per acabada la relació. Sense renunciar a altres menes de relació i de col·laboració que puguin sorgir.Europa n'està plena, d'experiències així. Democràtiques i finalment positives per a tothom.

http://www.jordipujol.cat