Estellés

Quan érem joves, amb el meu amicQuim Curbet -que aleshores era impressor i fotògraf i que ara és editor, torna a ser fotògraf i reviu com a escriptor- vam anar a veureVicent Andrés Estellés.Hi penso, ara que fa vint anys que el poeta és mort. Estava malalt, vivia en un barri marginal de València i no sé com va ser que hi vam poder contactar. Ingenus i atrevits, hi anàvem a fer-li una entrevista que s'havia de convertir en un retrat literari. El vam trobar assegut en un sofà, abillat amb un batí i sense afaitar. Això és el que recordo. També recordo que va parlar de la desolació on vivia i del temps de ferro que li havia tocat de patir, en un país on era vist, per les autoritats, com un element perillós, objecte d'escarni. També recordo, a pesar de les circumstàncies i d'una tristesa infinita, l'Estelléssardònic i procaç, l'ànima impetuosa que encara bategava i que va transcriure l'Ovidien aquella lectura memorable d'Els amants: «Feroçment ens amàvem del matí a la nit». Aquell poema intens, «brusc i salvatge», té un encapçalament d'Ausiàs Marchque diu: «La carn vol carn».

Pensava en tot això just el dia que va fer vint anys de la mort del poeta. Casualment evocant-lo, vaig coincidir ambToti Soler.El vaig saludar i, en el moment d'encaixar les mans, li vaig agrair, emocionat, ara que ja no hi són ni l'Estellésni l'Ovidi,tota l'emoció del llegat que ell avui manté intacte.