Anàlisi
És hora de posar fre a la transferència d'armes
Un guerriller rebel dispara cap a posicions de les forces governamentals en la ciutat siriana d’Alep. /
Fa dos anys que contemplem impotents i horroritzats el drama que es viu a Síria: més de 70.000 morts i 800.000 refugiats. Són nombrosos els factors que hi ha en l'origen d'aquest conflicte, en la seva degeneració i en la dificultat per sortir-ne. Però hi ha un factor clau: el descontrol i la proliferació de les armes. Perquè cada guerra, cada genocidi i cada repressió són diferents i tenen factors explicatius específics. Però totes aquestes situacions comparteixen un fet: es fan amb armes.
En el cas de Síria, Rússia, i abans la Xina han abastit sense angúnies un règim que, en lloc d'assumir la seva manca de legitimitat, s'ha aferrat al poder a costa de la vida de molta gent. I, enmig del desinterès global, una part de l'oposició va acabar per desestimar la revolta pacífica i apostar per la via armada. Desenes de vols carregats d'armes procedents de Qatar i de l'Aràbia Saudita han aterrat a Turquia aquests darrers mesos i, des d'aquests països, s'han desviat cap als rebels.
Facilitar armes en aquests contextos és, es vesteixi com es vesteixi, una manera directa de contribuir a la tragèdia. Cal fer moltes coses per millorar aquest món i per impedir que es repeteixin situacions com les de Síria. Però n'hi ha una de clara si realment volem reduir la violència: posar fre a les transferències irresponsables d'armes.
Fa anys que ho diem i sempre topem amb la incredulitat de qui ens escolta, però és tristament cert: el comerç de molts productes es troba més regulat globalment que no pas el de les armes. Més enllà del que dictin les lleis estatals (només una seixantena de països en tenen) o regionals (com en el cas de la Unió Europea), els estats poden fer el que vulguin.
Els impactes d'aquesta manca de regulació són evidents, a Síria i a molts altres llocs (Sudan, el Congo, Mali, etc.). I ens porten a situacions clarament absurdes: mentre fa dos anys ens emocionàvem amb les revoltes ciutadanes que van tenir lloc als països àrabs, els dictadors reprimien les seves poblacions amb armes venudes, també, per països democràtics.
No pot ser. Cal posar ordre. I cal fer alguna cosa per evitar que més de 500.000 persones cada any acabin perdent la vida a causa de la violència armada.
Ara fa 10 anys, la Campanya Armes Sota Control, impulsada per diverses oenagés, reclamava l'adopció d'un Tractat sobre Comerç d'Armes. Un tractat que havia de posar llum on únicament hi ha opacitat i havia d'obligar els estats a avaluar l'impacte sobre els drets humans i l'estabilitat del país receptor abans d'autoritzar o no una venda d'armes.
Fabricació per peces
Després de 3 anys de negociacions diplomàtiques a les Nacions Unides per adoptar un projecte de Tractat sobre Comerç d'Armes (TCA), ara queden només dos dies per al final de la darrera conferència a Nova York. Tenim un esborrany que ha de ser millorat per tal que el tractat esdevingui un instrument útil: cal que totes les armes convencionals quedin sota la regulació del tractat. Sense excepcions. També les municions: sense una bala, una pistola no és res. I cal tenir present que avui en dia moltes armes es fabriquen per peces en diferents països i s'acaben ajuntant en un tercer país: cal controlar també les transferències de components. És necessari un TCA clar i exigent en els criteris: no es poden aprovar aquelles transferències d'armes que puguin facilitar la vulneració de drets humans, alimentar situacions de repressió, contribuir a matances...
En trobem davant d'una oportunitat històrica. Amb molt d'esforç, el moviment per la pau i en defensa dels drets humans ha aconseguit dues grans victòries: els acords de prohibició d'armes tan cruels com les mines antipersona, d'una banda, i les bombes de dispersió, per l'altra. Dues fites que demostren que la societat civil podia ser motor de canvi i impulsar l'adopció de tractats internacionals. I que evidenciaven que encara que les negociacions de desarmament resulten molt i molt complexes, la mobilització ciutadana podia dinamitzar una voluntat política de canvi.
El repte, ara, és molt més gran: no parlem d'aconseguir la prohibició d'una arma concreta que implica uns quants països, sinó de regular totes les transferències d'armes convencionals que, poc o molt, afecten pràcticament tots els estats del món.
Notícies relacionadesHi ha alguns països que es mostren molt reticents a acceptar un TCA. I hi ha el lobby de les armes que pressiona tant com pot per impedir que la seva activitat es vegi afectada. Però, més enllà de les oenagés, una gran majoria de governs del món aposten perquè hi hagi un tractat sobre el comerç d'armes sòlid i fort: aquest dilluns ho vèiem en la sessió plenària de la conferència quan 103 delegacions estatals van fer una declaració conjunta que hi era clarament favorable.
No ens podem permetre fallar una altra vegada. Si la principal responsabilitat dels governs i la comunitat internacional és promoure polítiques que duguin més benestar a la població, posar fre a la proliferació i el descontrol de les armes és, avui, una política imprescindible i urgent.
