Atles Espinàs

Trenta-sis (quasi trenta-set!) anys d'articles diaris, de picar a la pedrera de l'observació constant, en una implacable lluita contra el defalliment, és una medalla que ben pocs poden dir que tenen al pit de les condecoracions. De fet, no ho pot dir ningú sinó Josep M. Espinàs, que no la llueix amb arrogància sinó com a fruit del treball incessant. «Publicar un article cada dia», diu, «significa acceptar una dosi diària de fracàs». Espinàs ha afirmat que escriure és com respirar, no pas perquè sigui fàcil o perquè no requereixi una voluntat explícita, sinó perquè es relaciona amb una necessitat, amb alguna cosa que va lligada a la pròpia existència, a la manera de ser present en el món. Ell ha palpat tots aquests anys el «fracàs diari» (¡tan a prop del triomf que es pensa que és, il·lús, el columnista, i tan allunyat que n'està!), però ha sabut convertir aquesta consciència de la nimietat en una alta saviesa, la de la perdurabilitat.

És per això que la seva Vida articulada que ara publica La Campana, un recull de tantes i tantes peces, de tants acostaments literaris a la realitat, se'ns ofereix amb la potència d'un tot on les parts es complementen mútuament (la definició d'articulació del diccionari). I també com un atles que no parem de mirar. «Com si, a força de mirar, d'imaginar», escrivia el mestre i company, «les serralades poguessin alçar-se del paper, i els rius fer-se mòbils».