Aquella veu amiga

Sempre hi ha maneres de tornar al pare, a l'avi ¿oi que sí? El pare deia que quan comences a parlar del papa “és que ja aquestes vell”.

Però quan es mor un mestre, sempre recordes el teu, el que tenies a casa. I més en aquest cas quan José Félix Pons era l'exemple que el meu pare posava sobre la taula quan tu insinuaves que això de la ràdio era molt complicat.

“Tot és complicat, Emilio. Sobretot si ho vols fer bé. Sobretot si aspires a ser com Miguel Ángel Valdivieso o com José Félix Pons”, era el suggeriment d'aquell que se sentia orgullós que el seu mitjà, el de la següent saga, es dediqués a escriure i tontegés amb la Leica M-3.

La sensació que per treballar a la ràdio s'havia de ser com el 'monstre' Pons, jo la vaig tenir des de petit. I, després, és clar, quan anaves ensopegant-te amb José Félix per aquests móns de Déu, o avions, o trens, o hotels o estudis, entenies per què el papa li professava, més que estima, admiració.

Pons ens ha deixat quan tot ja és soroll. Ell, que tant odiava el soroll, els crits, la parafernàlia radiofònica que s'aproximava. Ell, que era tot veu. Bé, menteixo, tot no, que per alguna cosa va ser un mestre en la resta. Però, a més, tenia veu. Per això treballava també doblant pel·lícules. Possiblement aquella veu, aquell timbre, aquella sonoritat, convertia l'actor americà en algú més pròxim, més pròxim, més creïble. Més creïble, això, més creïble. Més veu, vaja.

I Pons era, a més, algú que et tocava sense pessigar-te. Sense molestar-te. Sense empentes. Sense voler donar-te un consell. Em temo que, sabent com era el pare, Pons es va atrevir a molt amb mi. I jo que l'hi agraeixo. Per això, de tant en tant, em deia cau d'orella què havia fet de malament. El que feia de bo sospitava que ja m'ho deien deu tontos.

A ell, li encantava dir-me el que havia de corregir. I espero que ell ho notés al cap de poc temps, perquè jo mai li estaré prou agraït per tot el que em va dir. Que no eren consells, no; ni reprimendes, ¡Déu me'n guardi! ¡el guardi! Era la seva manera de dir-te que l'interessaves, que et seguia, que t'estimava.

Notícies relacionades

Incertesa 80 anys després

Aigua per a Trump

Jo, a vegades, fins i tot la cagava expressament per sentir la seva veu a la meva orella. Un consell amb aquell to, amb aquella veuassa de 'llop' disfressat de 'caputxeta', era meravellós. I, segur, la millor lliçó de periodisme mai rebuda.

Francesc hauria de parlar amb el de dalt perquè li faci un forat a la càtedra dels núvols. Un Papa argentí, de verb fàcil, hauria de tenir enxufe per a una veu com la de José Félix ¿oi què sí? Doncs fet.