La deriva nazi del Partit Popular

Entenc que aquest títol pugui semblar provocatiu, perquè és clar que hi ha grans diferències entre l'Espanya del 2013 i l'Alemanya de 1933. Però el tema sobre el qual vull cridar l'atenció és la semblança que tenen, en els seus objectius, l'actual política centralitzadora del Partit Popular i l'actuació de l'NSDAP (el partit nazi alemany) el 1933, en la seva lluita per aconseguir el poder absolut.

La més gran de les diferències resideix en el fet que els nazis van haver de valer-se de la violència per implantar la seva política de Gleichschaltung o «coordinació», mentre que el Partit Popular en té prou amb la seva majoria absoluta a les cambres, cosa que no tenia Hitler a l'arribar al poder, per imposar-la sense resis­tència.

Els nazis van començar apoderant-se del poder als länder (els estats, equivalents a les nostres comunitats autònomes) amb una llei de coordinació dels länder amb el Reich de 30 de març de 1933, i van procedir gradualment a controlar o eliminar totes les organitzacions que poguessin recolzar alguna forma de resistència.

El Partit Popular ha seguit un camí semblant a partir de la reforma laboral del febrer del 2012, que va minvar la influència dels sindicats i la capacitat de resistència dels treballadors, i ha continuat després debilitant les comunitats autònomes amb imposicions legals i amb l'estrangulament econòmic, a la vegada que procedia a buidar de capacitat política diputacions i ajuntaments, reduïts a funcions administratives, i es preparava per controlar l'ensenyament amb la reforma educativa de Wert.

A mesura que anava neutralitzant els qui podien assumir la direcció del rebuig social, el Govern s'ha dedicat a desmantellar i privatitzar els serveis socials, en un camí pel qual pot seguir encara més lluny, sense tenir en compte l'onada creixent de les protestes col·lectives contra l'augment incessant de l'atur, la disminució dels salaris, la multiplicació dels desnonaments (una firma d'advocats ofereix «desnonaments exprés a 530 euros»), la congelació de les pensions… Unes protestes que es limita ara a contenir amb la policia, mentre es prepara per criminalitzar-les i prohibir-les.

Els ciutadans estan avui alarmats davant els signes de corrupció que afecten el PP. A dir veritat, la corrupció no és un problema d'avui, ni afecta només el PP, sinó tot el procés desenvolupat al nostre país des de la transició, que va facilitar els negocis tèrbols de les institucions financeres i les empreses constructores, amb uns costos que se'ns obliga ara a pagar entre tots. L'únic que té de particular el cas del PP és que l'han enxampat in fraganti en uns moments en què els ciutadans són més sensibles al problema.

El que hauria de preocupar-nos més, no obstant, és la deriva autoritària que, a l'anar eliminant tota possibilitat de protesta i resistència, reforça la capacitat del Partit Popular per portar-nos pel camí d'un desastre anunciat. Perquè si, com diu Hans Werner Sinn, president de l'IFO alemany, li esperen a Espanya «10 anys més de crisi i una devaluació interna del 30%», ¿què quedarà del país al cap d'aquest temps? ¿A quins extrems haurà arribat l'atur juvenil, que el mateix PP avalua en el 50%? ¿Quedaran hospitals, escoles i universitats públiques, i si s'han privatitzat, on s'educarà i atendrà una població empobrida? Sinn opina que s'ha de seguir amb l'austeritat i que «Rajoy ha de tornar a rebaixar els salaris», cosa que em sembla una excel·lent recepta per a la continuïtat dels negocis d'Alemanya, però suïcida per a aquest país.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

El més greu resulta, a més a més, veure en quines mans ha recaigut aquest poder irresponsable. En moments com aquests seria de la màxima importància poder confiar en un Govern al qual els ciutadans veiessin amb la capacitat suficient per no sotmetre's mansament a les instruccions de la troica perquè ens dirigeixi a l'escorxador. I és clar que aquest no és el Govern actual del PP. Deixant a un costat Rajoy, sobre l'existència real del qual hi ha dubtes fundats, el poder està en mans dels Montoro, María Dolores de Cospedal, Fátima Báñez, Ruiz-Gallardón, Ana Mato… que es poden permetre fins i tot dir disbarats en públic, impàvids davant la crítica i la protesta. (Els historiadors del futur podran entretenir els seus lectors amb una divertida col·lecció d'acudits, començant amb la dissertació de la senyora Cospedal sobre la «liquidació diferida» i acabant amb l'afirmació de la senyora Báñez que la Verge del Rocío resoldrà el problema de l'ocupació).

D'aquí surt la necessitat de resistir-nos a una deriva autoritària que amenaça de deixar-nos im­potents i sense capacitat de reacció mentre ens condueixen a l'abisme. Historiador.