Democràcia econòmica

Cas Bàrcenas, Palau, ITV, Mercurii una amnistia fiscal, el país d'Europa amb més bitllets de 500 en circulació i alts percentatges de frau fiscal. Un país amb corruptes i corruptors. Un país amb pocs debats de fons sobre temes que ens afecten. Amb una economia que en temes estratègics ha decidit en funció dels interessos de molt pocs i no de l'interès general.

Aquest model es fonamenta en una premissa: la incapacitat de generar debats i consensos que ens permetin decidir quina societat volem i a la vegada que limitin el poder d'alguns sectors. No és casual que el país amb més dependència energètica de tot Europa sigui incapaç de fer un debat seriós i independent sobre el model energètic. De la mateixa manera que el debat sobre la legislació hipotecària ha emergit després de massa patiment i d'una contundent resposta social. No és raonable que aquest país hagi fet, i continuï fent, quilòmetres d'AVE quan fer trens que circulen a 220 km per hora costa un terç. Però si el que és raonable no s'imposa és perquè hi ha qui guanya molt per la presa de decisions equivocades i que té capacitat d'influència en funció de si hi ha debats que s'encaren d'una manera o d'una altra.

Philip Petitdeia que l'Estat té el poder d'evitar que uns forts prenguin com a súbdits uns dèbils. I els casos de corrupció que coneixem evidencien que els forts prenen com a súbdits els dèbils comprant la voluntat dels intermediaris.

La qüestió és si n'hi ha prou «fent net» sense entendre que calen mesures estructurals que ho capgirin tot, plantejant un nou contracte social i democràtic. No n'hi ha prou amb el tòpic del «no tots són iguals», o caure en el derrotisme del «tot està podrit, no hi ha res a fer». Tampoc val el confortable «nos-

altres ja ho vam dir», perquè és cert que moltes iniciatives han estat rebutjades i silenciades, però ara es tracta de sortir a l'ofensiva i plantejar noves propostes i obrir un nou temps.

Per evitar la corrupció ens cal quelcom molt bàsic: una societat que s'articuli a l'entorn d'un nou contracte social i democràtic amb una democràcia representativa, al qual li sumem elements de democràcia participativa i deliberativa i que permeti afegir decisió i control de la ciutadania sobre les decisions quotidianes, fent que la representació no sigui monopoli dels partits polítics.

Volem capgirar un model d'economia gens democràtic que va donar a una gran part de la ciutadania l'accés a un consum allunyat de la condició de ciutadans, sent «subjectes de consum i econòmics» a canvi de renunciar a idees com justícia, solidaritat o compartir. Es va acceptar el discurs del «no hi ha alternativa», i es va acceptar perquè es creia que ja ens anava bé tot i haver corromput els fonaments de la democràcia, és a dir, la mateixa existència d'alternatives. Ara, pocs anys després, el discurs corruptor del «no hi ha alternativa» es manté, però ara, en el marc d'una gran desfeta i d'una gran estafa, i potser per això esdevé insostenible.

Necessitem obrir un procés constituent que afecti a tot, el model polític i el model empresarial, amb apostes clares per models d'economia social que cerquin el bé comú i no tan sols l'interès privat. Amb modificacions fiscals que potenciïn un model d'empresa i en penalitzin un altre. Fent que els corruptes no puguin continuar en política, i que els corruptors no puguin ser contractats ni operar amb l'administració, traient profit d'un model de capitalisme corporatiu. Volem guanyar una societat que tingui instruments, entre ells, el d'un periodisme amb capacitat, professionalitat i independència per denunciar. Volem models de finançament dels partits, que entengui que l'eliminació o la reducció dràstica d'aquest finançament públic pot sortir molt cara, i que a la vegada avancin cap a un model de control absolut, no deixant escletxes per a aquell finançament privat que acaba viciant i comprant la voluntat dels partits.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Hi ha qui creu que amb una política plena de gestos i sense continguts serà suficient, però, per sort, amb això ja no n'hi ha prou. Avui, noves maneres de consumir, la banca ètica o la transparència total en les agendes públiques són exemples d'una altra manera de fer. I el que ens cal és democràcia econòmica.

Els anys 30,Karl Polanyiva avisar que era necessari garantir que prevalgués el que era polític per sobre del que era econòmic per evitar el feixisme. És hora d'obrir un nou temps i caure en el reduccionisme d'una simple transició nacional. La transició, l'escenari constituent, o és també democràtic, econòmic i social o no serà.