El més aconsellable, per a Rajoy, és l'eutanàsia

Carlos Carnicero

L'ètica moderna més avançada empara l'eutanàsia en els malalts terminals o crònics greus per alleujar elpatiment i que puguin descansar en pau amb una mort digna. És una decisió personal que accelera la mort quan és un fet irremeiable o quan les condicions de vida del malalt no resisteixen les mínimes exigències de dignitat.

En política, l'eutanàsia és la dimissió per escurçar l'agonia d'un polític incurable. Aquest és exactament el cas deMariano Rajoy.

¿Quant de temps de vida política li queda a Mariano Rajoy? Un sociòleg polític --que són els metges especialistes en aquest àmbit-- no podria marcar terminis. Molts pacients, al sentir el diagnòstic irremeiable, comencen un pelegrinatge per especialistes, bruixots i curanderos, esperant el miracle que faci reversible la malaltia. Els polítics també tenen curanderos de capçalera. Els dicten medicines alternatives: negar la major, acusar el missatger i invocar les corresponents teories de la conspiració. Alguns catòlics creients es desplacen aLourdes o aFàtima buscant un miracle que no consta científicament que s'hagi produït mai.

Mariano està en aquesta fase. El seu bàlsam de Ferabràs és la confiança que el temps li curi les ferides. I els companys de partit, no tots per descomptat, li administren calmants i oxigen. I ell, reclòs a laMoncloa, ha decidit no trepitjar el carrer. Però hi ha una reunió d'especialistes el 20 de febrer vinent alCongrés, que en comptes d'analitzar l'estat de la nació establirà un diagnòstic definitiu del pacient sentenciat.

Els riscos del PSOE

Comptem amb alguns factors que poden alleujar el malalt.

Primer, la majoria absoluta que el blinda contra l'èxit d'una moció de censura, sobretot perquè laConstitució estableix que ha de ser constructiva; és a dir, presentant un candidat alternatiu a la presidència de Govern. Fer-la com a exercici democràtic i dialèctic té riscos i no sembla que el PSOE en vulgui córrer cap.

Segon, té poder i influència mediàtica sobre mitjans de comunicació --entre ells la utilització arbitrària de les televisions públiques que controla-- que posen sistemàticament en qüestió les informacions dels diaris que encara gaudeixen d'algun grau d'autonomia. Tercer, laJustícia és lenta i a vegades molt conservadora. Encara no s'ha posat en marxa la maquinària judicial per investigar la connexió d'una comptabilitat B que vulnera la llei de finançament de partits, amb pagaments de sobresous als principals líders del PP, inclòs Mariano Rajoy. Però a més de la presumpció d'objectivitat i imparcialitat de la Justícia, a la qual ens obliga la defensa de la Constitució, molts jutges estan massa ofesos amb les mesures en l'àmbit de la Justícia dictades pel Govern central. Hi ha molts jutges conservadors però no n'hi haurà gaires de disposats a jugar-se el prestigi per un Govern en flames.

Fins aquí, les poques medecines que li donarien expectatives de prolongar la seva existència al president del Govern.

Però la malaltia de Mariano té l'amenaça afegida de molts virus i bacteris a les atmosferes interiors i exteriors del seu partit. El bacteri més actiu ésEsperanza Aguirre.No ha dissimulat mai les erosions que practica sobre Mariano Rajoy. Li ha fet una exigència capital sabent que és letal per al president: que es querelli contra l'origen de tots els seus mals actuals, Luis Bárcenas.

I la infecció generalitzada en la societat espanyola que dictaminen tossudament les enquestes. Ningú es creu Rajoy, gairebé ningú confia en ell i la majoria vol que se'n vagi d'una vegada.

Bots salvavides

Com en tot vaixell que s'enfonsa, cadascun dels dirigents delPartit Popularque no està contaminat encara amb aquest escàndol, busca un lloc confortable als bots salvavides. A mesura que passin els dies s'incrementaran els que pensen que, davant l'evidència que Rajoy no té salvació, el més aconsellable és l'eutanàsia, en l'esperança que aquesta plaga no s'encomani a la resta del Partit Popular.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

No hi ha assegurances de vida que protegeixin contra la mort, que és l'única certesa de la vida. I en política no hi ha assegurança que certifiqui la vida eterna de cap partit. Si elCDS pràcticament va passar de l'ocupació del poder a l'extinció, ¿quines garanties té el PP que aquesta pesta no el convertirà en una relíquia del passat?

És cert que elPSOE està als llimbs de no saber com gestionar aquest assumpte com tants altres perquè els freds càlculs electorals i la incapacitat organitzativa el tenen desconnectat de la indignació al carrer. Però que l'altre pacient de la política espanyola també estigui malalt no garanteix que el partit desnonat pugui trobar un curandero o un miracle que el curi.