Espriu

Avui comencen les celebracions de l'any en què commemorem el centenari del naixement deSalvador Espriu.I és curiós com la cultura d'aquest país afronta una situació realment paradoxal. Si ara mateix ens inventéssim una enquesta i féssim dir a la població el nom d'un poeta,Espriusegurament seria el més votat, perquè s'associa la poesia -la cosa eixuta i tensa- amb la figura avorrida i ensopida (ell mateix es va qualificar així) del fill del notari que va ser de Santa Coloma de Farners. A l'hora de valorar-lo, però, es poden percebre tres línies: la d'aquells que en lloen la prosa i el teatre (és a dir, que no parlen per res de la seva poesia); la dels que es dediquen a confegir un retrat robot del poeta nacional que s'identifica amb un esperit civil d'alt nivell i amb una reflexió moral en la qual la presència de la mort és omnipresent; i la dels que, senzillament, se'n riuen, de l'Espriu,de la seva prosa, de la poesia i de tot el que va fer i desfer un home tan peculiar.

Tothom té una mica de raó. Entre l'elogi que tendeix al ditirambe, la ignorància conscient i l'exabrupte que s'avé amb el sarcasme, segur que hi ha unEspriuper a cada un de nosaltres. Com a poeta de capçalera o en un racó de la memòria. El meu és el del poetaCarles Torner.Com ell, també vaig llegirSetmana Santade jove i també em va colpir.«Timor mortis conturbat me». Des d'aquell dia llunyà, cada primavera hi torno.