Dues mirades
La Lizaran
Aquests dies recordem les interpretacions memorables d'Anna Lizaran, resumides en un muntatge exemplar deGemma Ruiz emès a TV-3 l'endemà de la seva mort. Una actriu que, des dels inicis, ja deixava veure que estàvem davant d'una explosió volcànica, insubornable, enfortida amb una veu que dominava els matisos i refermada per una presència en l'escena que era alhora desaforada i tendra. Un monstre, que és com a la gent del teatre li agrada qualificar els grans, que es va engrandir amb els anys.
Fa poc, un seu company, un dels pocs que van tenir el privilegi de veure la seva última actuació -un assaig deLa Bête, que no va poder estrenar al Nacional- em va dir que era la culminació de la seva carrera. Excessiva i demolidora, però també sensible i amorosa.
Permetin-me, doncs, que jo també recordi, però no pas cap de les seves obres, sinó un parell de lliçons de clown a les quals vaig assistir ara fa uns trenta anys, quan tot era més fàcil i més feliç, quan el món es concentrava, per a aquell aprenent d'actor, en els gestos precisos i el cos bellugadís de l'actriu. Jo no vaig fer carrera teatral, per descomptat, però aquelles hores amb laLizaranvan ser màgiques. Ara m'adono que hi vaig aprendre, una mica, a fer el pallasso, és a dir, a entendre que la simulació de les emocions pot provocar emocions més contundents que no pas les reals. Una de les lliçons més profitoses de la meva vida.
