La nit en què la corda es va trencar

I DEMÀ:

6. El sisè i últim capítol:

El gust de tants finals

Encara que se'm cremi la llengua, jo no dic cap paraula de més. Sóc dels que s'amarren els secrets al fons de les tripes, i el Pere ho sabia molt bé. Poc després de confessar-me que havia vist el Ratafia fent-se petons amb la Brigitte al banc més amagat de la plaça, em va fer una altra confidència.

-Al teu germà, ni mitja paraula. Em sents?

-No fotis, Pere. Ja saps que no.

-Resulta que en Ratafia...

-¿Què li passa ara al senyoret?

-Que plega.

Vaig fer un glop a l'ampolla de cervesa, que de cop em va semblar com si tingués gust de purga, de pipí esbravat. De premonició.

-Diu que se'n va a la mili quan li toqui, en la pròxima lleva -va escopir el Pere de sobte. Estàvem asseguts en una de les taules de marbre de Cal Garrell, i devia ser una hora tonta, de migdiada i mosques, perquè no hi havia més parròquia. Ni tan sols havien començat les partides de manilla.

El cap engendra barbaritats de les quals després es penedeix, i en aquell moment em va donar per figurar-me el Ratafia amb la motxilla, el cetme i suant com un gos sota el sol cafre de Melilla, perquè segur que l'enviaven al moro o a les Canàries. Llavors, l'any 79, els reclutes catalans -els xarnegos d'extraradi i rodalies, també- acabàvem fent el servei militar fora de la península. El maleït bombo s'havia conxorxat amb els militars: elspolacs,com més lluny de casa, millor.

-Es veu que ja no en pot demanar més, de pròrrogues. I a sobre el pare el colla. Que això de fer de comediant no va enlloc, diu.

El Ratafia estava acabant els estudis per a metge, com el seu pare, i es veu que el vell el pressionava perquè desistís de tanta música i bestieses. No vaig poder evitar certa alegria: ja no em reprendria més, ni els seus ulls, darrere de les ulleretes de llest, em foradarien si alguna vegada perdia el compàs. I em vaig alegrar imaginant-me'l putejat per un sergent amb barba de boc que cridava a tota la companyia: «Al último le voy a meter un puro que se va a enterar». Només va ser un llampec; de seguida me'n vaig retractar al pensar que li tallarien aquells cabells seus tan nets i bonics, la cua de les disputes, i vaig sentir el gel de les estisores al clatell, xac, xac, xac. Pobre tio.

-I llavors, si el Ratafia se'n va…

-no vaig voler acabar la frase.

Vam guardar silenci. Tant el Pere com jo sabíem que si el Rata i els seus teclats abandonaven el vaixell, Els Xaloc se n'anirien en orris, cap avall que fa baixada, i tururut. Bé, si el meu germà Paco desertava, també ens quedàvem coixos, però una mica menys.

Sense tenir-hi art ni part, m'havia caigut a sobre un pilot de responsabilitats: vigilar de prop la Brigitte, rossa i esmunyedissa, a veure fins a quin punt s'acostava al Ratafia; vigilar el meu germà perquè no s'encapritxés massa amb la nena; mantenir la boca tancada i, a sobre, tocar els timbals com un mico ensinistrat. Coordinació, velocitat, resistència. Seguíem matant-nos a assajos perquè havíem decidit presentar-nos al concurs de la ràdio, encara que jo no acabava d'entendre-ho. Si estiguéssim de sort i guanyéssim el premi, ¿quin sentit tindria gravar la maqueta d'un disc si el Ratafia planejava tocar el dos? ¿Per què? ¿Què se'n faria de nosaltres orfes?

-Nosaltres no n'hem de fer res, Iron —repetia el Pere—. Tu, mutis i a la gàbia.

La final es va convocar per a mitjans de setembre en una sala de festes de Figueres que es deia Pipo's, amb un cartell a la porta que deia Discothèque, així, a la francesa. Un tuguri molt apanyat, amb moqueta vermella i tamborets blancs, jocs de llums, una barra en forma d'essa i una bola de mirallets, enorme com una lluna plena, sobre la pista de ball. Ens van posar un camerino i tot, i sandvitxos de pa Bimbo perquè ens entretinguéssim fins a l'hora de la gala. D'entre els grups que havien arribat al final, només els Onyx podien fer-nos ombra. Eren bons els tios, una mica pijos, però encertats. Els Onyx contra Els Xaloc, Beatles contra Stones. Jo estrenava unes canelleres de tennista blaves.

La tragèdia -és un dir- es va abalançar sobre nosaltres quan començàvem la segona de les cançons amb què concursàvem.

De sobte, el meu germà es va atabalar; el Pere, que se'n va adonar, també va perdre peu, i jo… Bé, en realitat l'única que va mantenir el tipus va ser la Brigitte, que va continuar amb l'acústica sense perdre ni un sol acord des del precís instant en què ens vam adonar que al Paco se li havia trencat una corda de la Gibson, la primera, a l'altura del pont. La del mi agut, la que sempre es fa malbé.

Ens vam recompondre com vam poder, i fins i tot el Paco, amb la cara blanca, va intentar unslide. Jo, que no li treia l'ull de sobre, vaig observar que un dels extrems de la corda trencada, un filferro de níquel que semblava haver-se tornat boig, se li clavava una vegada i una altra a la mà dreta. Encara que sagnava una mica, el meu germà no va deixar de tocar.

Res, ni un premi de consolació; vam quedar en segon lloc, a un pèl de la glòria. A vegades penso que el Paco i jo vam néixer per a secundaris, per a actors de repartiment en una pel·lícula dolenta.

Notícies relacionades

Pitjor és matar

‘European Bridges’

La resta la recordo en una nebulosa, com si em faltés alguna baula. Ens veig tots cinc al carrer, davant la porta del darrere del Pipo's, amb els estris carregats al Renault-8, enmig d'un silenci incòmode i el fum del porro que havia cargolat el Pere perquè ens relaxéssim. Crec que va ser la Brigitte qui va proposar una re­­mullada a la platja, que ens aniria bé, que no passava res, que un altre any seria, que almenys ho havíem intentat. Hi va posar ganes i liniment, la noia. I així va ser com ens vam dirigir cap a Cadaqués.

La nit encara no s'havia ­acabat.