Gent corrent
«Ens pensem que estem alliberades, però ¡i ara!»
Mama pallassa. Trapezista de formació, descobreix el poder del nas vermell fora de l'escenari, en la vida quotidiana.
«Ens pensem que estem alliberades, però ¡i ara!»_MEDIA_3 /
Que aixequi la mà qui recordi el seu pare explicant acudits o fent tonteries per fer riure la prole. Bé. I ara que aixequi la mà qui recordi la seva mare pel seu sentit de l'humor. ¿Algú? L'Ariadna trenca amb la imatge de mare superada per la criança, la feina i la casa. És trapezista i pallassa, una de les Pallasses Power, sis dones amb el nas vermell que ahir van actuar a La Cuina del Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison.
-¿Per què la majoria de dones som tan rematadament serioses?
-Ens pensem que estem alliberades, però ¡i ara! Hi ha molta feina per fer. Amb l'associació Projecte Vaca fem lectures dramàtiques i veiem que els temes dels quals les dones necessiten parlar són tremebunds: marginació, violació, tortura, abandonament...
-I jo que em pensava que per fi riuríem amb una entrevista...
-Les Pallasses Power no busquem gags ni números tradicionals a l'estil Colombaioni, sinó que partim de nosaltres mateixes, busquem qui som i amb què carreguem. A l'espectacle acaba sortint el tema femení inevitablement, perquè les dones encara tenim moltes ganes de parlar de coses que ens han fet mal.
-¿Ni tan sols amb el nas vermell podem deixar de ser transcendents?
-Nosaltres venim de l'escola de Virgina Imaz i utilitzem les nostres tares físiques i psicològiques (entre cometes), els nostres bloquejos i traumes per riure'ns-en. El nas vermell és una màscara que et permet enfrontar-te a les coses amb una mirada nova, com si la vida fos un joc; te'l poses i ja ets una altra. Això és tan guaridor i alliberador que quan ho descobreixes ja no ho deixes anar.
-Sona a autoajuda.
-Jo no ho plantejo com una autoajuda, perquè fer riure és molt difícil, però és clar que l'humor desbloqueja tensions.
-Però el pallasso és un ésser rebel, no un coach.
-El pallasso en realitat se'n riu de si mateix i per sobreviure necessitem distància i ironia. Per això, quan una societat està en crisi, el pallasso surt com un revulsiu.
-¿Com és que hi ha tan poques pallasses?
-Perquè és molt transgressor. La majoria de dones es disfressen i fan de carablanca, que és la part seriosa del pallasso, i no d'august, que és el més tonto.
-¿De què ens costa més riure?
-Del cos. ¿De què es parla quan una dona està en públic? Del cos. Les dones fem molt poca broma amb el nostre cos. Els homes poden jugar alegrement amb les seves parts, però jo surto a la pista amb quatre capes: calces, mitges, mallot i faldilla.
-¿A casa també porta el nas vermell posat?
-El porto incorporat i decideixo quan me'l poso i quan me'l trec. Amb la meva filla Alina, que ja és preadolescent, estem en un moment en què ella necessita reivindicar qui és i jo encara li he d'imposar coses. Quan l'empipada ja no va enlloc, girem la truita, canviem la mirada: «¡Ui, ja vénen les hormones! ¡Amaguem-nos, que no ens atrapin!»
-¿I funciona?
-El sol fet d'expressar-ho des de la ironia desencalla la situació.
-¿De quina tara pròpia ha aconseguit riure?
-Tinc la companyia Circòsmic i fa molts anys que em dedico al trapezi, que requereix molt sacrifici d'hores i hores, dolor, cruiximents... ¡És tan divertit poder riure de tot aquest patiment!
-Charlie Rivel també va ser trapezista abans que pallasso.
-El pallasso tradicional ve de l'artista de circ que s'ha fet gran i ja no pot pujar al trapezi o fer acrobàcia. Jo ja tinc 46 anys i no crec que segueixi més enllà dels 50.
-¿Als seus pares els va fer gràcia que volgués ser trapezista?
-Em van deixar fer, que ja és molt. Era una nena que s'esfilava a tot arreu: a uns prestatges, a un arbre... Vaig estudiar teatre i després vaig fer trapezi a l'escola El Timbal.
Notícies relacionades-Sent trapezista no devia tenir pànic escènic a sortir amb el nas.
-En el trapezi t'escuda la part física, la gent mira la dificultat, l'habilitat, no l'expressió; en canvi amb el nas et miren a tu. Fa por posar-se un nas i pensar que no riurà ningú. Però com que jo vaig començar de gran vaig pensar: «Si no riuen, és igual». I aquest no esperar res és fantàstic, és el que et dóna més poder.
