«¡Ja està bé que em diguin que no parlo bé el català!»

«El meu país és aquell que quan jo dic 'bon dia' em responen: 'bon dia'», deia Josep Pla. Però en aquest país també hi ha moltes maneres de dir la mateixa cosa i per això aquest cambreratramuntanatha sortit al rescat de mots, frases fetes i locucions pròpies de la parla local de Llançà (Alt Empordà) i les ha reunit en el llibreRecull casolà,un volum de 350 planes que està en la segona edició.

-«Caluix, cardalús, tarlà, toliu, toliajis, plantofiu, pascàs, passerell, tòtil». Totes aquestes paraules volen dir el mateix: «innocent».

-Per trobar paraules que tinguin suc s'ha de parar bé l'orella. El millor és sentir parlar la gent quan s'entrebanca, quan discuteix, llavors deixen anar paraules de gust.

-Vostè sempre ha escoltat els avis.

-Quan era petit no hi havia tele ni gaire res: jugar a futbol, anar en bici o estar a casa els avis. Passava hores a l'hort amb la meua àvia Cinteta mentre ella feia mitjons, i amb l'àvia Aurora, que no s'acabava mai les cançons, contes i rondalles. El llibre és fruit d'anys d'escoltar la parla quotidiana i natural de la gent.

-La que no es troba als diccionaris.

-La riquesa lingüística està volant, els dialectes estan desapareixent i tots els diccionaris i els recursos que hi ha a internet no ho poden aturar. ¿Sap per què? Perquè la llengua la fa la gent. I si no podem despertar en els joves el cuc de la curiositat per les paraules estem venuts. Acabarem parlant tots aquest nyanyanyà monocromàtic del català normatiu.

-¿Què té contra el català normatiu?

-Fins als anys 70, el català va haver de resistir al castellà i ara tenim l'enemic a casa. Aquesta idea centralista de com s'ha de parlar el català, aquest estàndard que fan servir als mitjans i a les escoles ens matarà, perquè no dona marge a mantenir la llengua viva dels pobles. ¿Com pot ser que encara hi hagi mestres que corregeixen els alumnes per escriure tomata o tomàtiga? ¿És que no miren el diccionari?

-Vostè és un gerriller dialectal.

-De vegades he penjat cartells pel carrer per recordar la manera nostra de dir una cosa. Per exemple, nos­altres sempre n'hem dit greixons dels llardons. ¿Per què ara tothom ha de dir llardons? No pretenc que la gent parli com si fóssim als anys 30, però hem de protegir el que és nostre, perquè s'acabarà perdent; en canvi, el que és normatiu no es perdrà mai.

-Sembla enfadat.

-De fet, el recull neix d'una emprenyada. Em sabia greu que em corregissin quan parlava: «Això no es diu així». ¡Ja està bé que em diguin que no parlo bé el català! Potser volien semblar cultes, però un dia em vaig emprenyar, vaig anar al diccionari i em vaig adonar que moltes coses les deia bé. Em vaig picar i d'aquí neix el recull, d'una qüestió d'amor propi.

-¿Vostè té estudis de filologia?

-¿Jo? Jo vaig acabar l'EGB i prou, i les meves notes de llengua eren unabírria. Als 15 anys em vaig posar a fer de cambrer i ja en fa 35 que treballo al restaurant La Brasa de Llançà. De fet, m'excuso en la meva ignorància per dir el que dic. Ja vindran els científics de la llengua a corregir-me.

-Els ho posa difícil. ¡A la bibliografia diu que ha consultat 35 diccionaris i un centenar de llibres i documents!

-I no ha sigut copiar i enganxar, ¿eh? ¡Els he llegit tots! «Com que ets cambrer, tothom et discutirà les coses i et ficaràs en un merder», vaig pensar. Per això, en lloc de limitar-me a apuntar la paraula i el seu significat, vaig buscar en tots els llocs possibles on pugués aparèixer aquella paraula, des de l'Enciclopèdia Catalana, fins al diccionari Alcover-Moll o un llibre de Josep Pla.

-I tot això mentre servia taules.

-L'hosteleria són moltes hores i el llibre el feia a estones. La dona em fotia prou crits perquè m'aixecava de matinada i anava a dormir tard per poder acabar el llibre.

-¿S'ha enamorat d'alguna paraula?

-De moltes. N'hi una que m'encanta: llongada. És aquella part de la sorra dura per allà on corren aCarros de foc.¿Com li diu vostè? ¿Voramar? És una paraula que gairebé ja no s'utilitza i ara no recordo si apareix al diccionari normatiu.

-Aquí tinc el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans. Un moment, que la busco: llomera, llondro, llong... ¡llongada! Diu: «Franja de sorra que l'onada del mar mulla».

-¿Ho veu? Tot i ser una paraula normativa i que es deu dir en altres llocs de Catalunya (poques paraules són exclusives d'un poble) ens la corregeixen. ¿Vostè la coneixia?

Notícies relacionades

Hospital de campanya

Sánchez i la margarida del Sabadell

-La veritat, no.

-¿Ho veu com no parlem tan malament?