Puyal, savi

No sé si molts dels seus oïdors, sobretot els més joves, saben queJoaquim Maria Puyal és membre de l'Institut d'Estudis Catalans. De fet, no cal saber-ho, a l'hora de gaudir de les seves retransmissions, un compendi de genuí esperit lingüístic, de coneixements futbolístics, d'humor intel·ligent i de respecte per la història i la tradició del país. Però està bé de tenir-ho en compte (i també quePuyalés doctor en filologia romànica) per expressar un convenciment: és un luxe que un personatge així es dediqui a glossar les excel·lències amb una pilota, sobre la gespa, d'una colla de nois. De fet,Puyalno fa això, no es dedica només a narrar l'epopeia o a analitzar la derrota.Puyal, des de fa més de trenta-cinc anys, construeix un simbolisme, un imaginari en el qual ens sentim reflectits, identificats. Una tal cosa només s'aconsegueix amb els ingredients que proposavaJosep Pla: «s'ha de mirar de fer que la llengua tingui un to i es mantingui en una intel·ligibilitat positiva, i donar-li una amenitat real i permanent».

Puyal, fa uns quants mesos, exposava en una classe magistral, en el marc d'unes jornades sobre llengua, a la Universitat de Girona, el seu pensament. Hi va dir que l'entreteniment «és la condició del comunicador, no l'objectiu». Per entendre'ns, no avorrir, és a la base de l'edifici de la reflexió. El sentit de l'espectacle dePuyalés on es recolza la seva saviesa.