Mequinensa

Per als habitants d'aquell poble que va desaparèixer i que va renéixer gràcies al colossal camí de sirga, lent i mitològic, amb quèJesús Moncadava emprendre el viatge del record, els rius (l'Ebre i el Segre, en la seva confluència) són la vida. Rius que vigoritzen i rius com estàtues, impàvids i sense pietat. AMequinensa, l'obra de teatre queXicu Masóestrena dijous al Nacional, s'explica la història d'un partit de futbol en un camp a tocar del Segre. L'equip de Mequinensa comença perdent contra uns aragonesos de secà, desconeixedors del cabal, del misteri i l'empenta fluvials. De sobte, el riu s'eleva, robust, i inunda amb suavitat el terreny de joc. Els rivals s'espanten i l'equip local, acostumat a les crescudes, aprofita l'ajut de la natura per vèncer. Una victòria que no es repetirà anys després, quan el vell Nelson, «abaltit pel silenci feixuc», sol, estabornit davant la destrucció del món, últim habitant de la Mequinensa negada, encara somia en una revolta conjunta de les aigües que faci possible el miracle de veure com les màquines s'escolen riu avall.

No es perdinMequinensa. És un muntatge plàcid i profund, un esclat de fonètica, lèxic i literatura. El fantasma d'Arquimedes Quintana torna a governar les aigües i nosaltres assistim a un banquet exquisit en el regne dels morts, calaveres atònites que encara ara caminen pels carrers de l'estremida memòria.