Vells del món sencer, moriu-vos

Hi ha algunes persones que s'han treballat meritòriament un lloc al sol gràcies al que ara se'n diu excel·lència, que acostuma a ser informació i coneixement posats al servei directe dels diners. Un d'aquests és el senyor José Viñals,exsubgovernador del Banc d'Espanya, que va ser assessor del Banc Central Europeu i que actualment ocupa el càrrec de director de Mercats de Capitals del Fons Monetari Internacional, una poderosa oenadé (organització no democràtica). Per les seves difoses declaracions recents es nota que s'aboca sense vertigen al caire de la talaia des de la qual es veuen les autopistes per les quals circula diàriament, sense límit de velocitat, el capital financer del planeta, esquivant els radars de la taxa Tobin i escanejant en temps real on dipositar per unes hores el seu selecte semen perquè sigui més fecundament reproductiu. La pasta és el llevat de la pasta.

DONCS BÉ, el departament d'estudis de l'FMI diu en el seuInforme sobre estabilitat financera,que presenta aquests dies en el seu conclave de Washington, que ha detectat un «greu problema davant el qual s'ha d'actuar com més aviat millor»: vivim massa temps. Ens hem passat el segle XX edificant a mà i amb esforç l'anomenat Estat del benestar, desenvolupant una fràgil democràcia parlamentària amb les seves institucions d'educació, sanitat i assistència social, i ara ens adverteixen que tant abús de la cosa pública ha acabat produint efectes perversos perquè són inesperats. La longevitat n'és un; vivim molts anys i això no encaixa amb els càlculs dels il·lustres comptables mundials. Vam començar el segle passat amb una expectativa de vida d'uns 40 anys i avui Espanya voreja els 82 anys de mitjana; una barbaritat, senyors i senyores mortals.

L'FMI creu que posem massa obstinació a allargar la vida i sembla insinuar que ho fem per pur vici; espanta pensar que sigui el suggeriment d'una indústria del suïcidi per a la tercera edat, universal, gratuïta o amb copagament. Viure massa surt molt car i això no estava previst, ens vénen a dir, i no hi ha diners per a aquesta classe d'abusives desviacions estadístiques. Al costat del móncivilitzatens hem desenvolupat tant que fins i tot el que ens engreixa no ens mata. Sort que hi ha eficaços mecanismes reguladors d'aquests excessos demogràfics. El més efectiu és que els pobres, que com és sabut són més virtuosos, es moren aviat i sense demanar massa a canvi: fams, guerres grans i petites, genocidis, epidèmies i altres desgràciesnaturalsajusten les estadístiques per a un benefici més elevat per als traficants d'armes, especuladors d'aliments i altres corporacions mafioses.

Les declaracions del senyorViñalssón d'una lògica aclaparadora: la lubricada lògica del Mercat. Els tecnòcrates han segrestat el vell i lent discurs de la reflexió política, universalitzen la llengua de l'economia i s'erigeixen en els nous endevins del futur: només ells saben què passarà demà o com a màxim demà passat. La borsa pròpia és el seu únic horitzó, la vida aliena els la porta fluixa.

Deia el vellMarx, quan al pobre li va venir la rauxa estructuralista, que les abstraccions de l'economia acaben per imposar la seva impecable lògica quantitativa als éssers humans en tant que individus habitants de la Terra, i a explotar-los sense compassió si en algun moment obliden l'arrel qualitativa (espiritual, afegeixo jo pel meu compte i risc) constituent de la seva humanitat. Així els pobres mortals desatenen les seves obligacions polítiques de ciutadans i entren obedients en la manada de consumidors compulsius. El desassossec, la por, els faran posar malalts; l'espectacle serà la seva medicina lenitiva: pa i circ. Això pretenen fer avui, temps de vaques esquelètiques, els tecnòcrates de corbates de mil euros: arrasar les despeses que no els quadren al Llibre del Deure i de l'Haver. No són éssers malvats, només són portadors d'una agenda estructural que diu així: per a les finances la moral no és una variable significativa. No són inhumans com s'ha dit per allà; tot al contrari, són els nous sacerdots del segle XXI i la seva fosca teologia està escrita en un sol llibre sagrat: el Llibre de la Comptabilitat Mundial. La seva passió és la de comparar el gruix de la cartera de les nacions, i el seu Sant Ofici consisteix a generar deute i perseguir els deutors.

Notícies relacionades

Urgeix aturar la corrupció

Acomiadi’s a temps

PER AIXÒ CREC que en algun passatge delsGründrisseMarxcaracteritza els capitalistes -i el proletariat també- com a«trägers», portadors d'estructures que els empenyen a actuar segons les lleis objectives de les relacions socials de producció i, afegiríem avui, de reproducció i de consum. En fi, un determinisme maldestre, però no gaire més que el d'aquells sacerdots que en els seus santuaris aïllats dels udols i els plors de l'exterior furguen en les asèptiques vísceres de les estadístiques planetàries per oferir els seus infal·libles auspicis al seu déu el Mercat, àlies Vedell d'Or. Ja ens han avisat: o aportem més per menys treballant al màxim fins als 80 o ens apartem abans de la vida com aquell bon farmacèutic jubilat grec de nomJristulas.

Periodista.