Conflicte, no, sisplau; sóc polític

V ivim èpoques turbulentes. La política es veu obligada, si vol representar el paper per al qual és irreemplaçable, a tenir iniciatives que exigeixen gestionar seriosos antagonismes i discrepàncies amb grups socials diversos. De fet, aquesta capacitat per afrontar el dissentiment i gestionar-lo, i aconseguir d'aquesta manera crear valor públic i reduir fins on sigui possible els costos de la confrontació, és una qualitat distintiva del lideratge polític. Així com l'aversió al risc seria incomprensible en un emprenedor, l'aversió al conflicte és una malaltia incompatible amb la política de bona qualitat.

I, malgrat això, sobren entre nos-

altres els exemples d'aquesta patologia. Fa uns quants dies, un ajuntament català en delicada situació financera anunciava a la web un acord amb els seus funcionaris per saltar-se frontalment el reial decret llei de desembre que imposa la congelació salarial. Què importa, deu pensar l'alcaldessa, una mica més de dèficit a canvi de tranquil·litat. La tranquil·litat s'ha convertit en el bé suprem per a alguns governants. Noves generacions incorporades a la política en l'època de l'abundància van aprendre a governar amb l'evitació del conflicte com a nord. Tant era si suposava congelar durant dècades la revisió cadastral per no molestar els propietaris d'immobles, subvencionar clubs de futbol en dificultats per quedar bé amb els seus partidaris o situar salomònicament una estació de l'AVE enmig d'enlloc per no ferir susceptibilitats entre dues ciutats.

L'assumpte indueix a pensar en els processos de formació i socialització de les nostres elits polítiques. Un conegut polític proposava fa poc als seus canviar els líders que perdien eleccions perquè, afirmava, els vots són el compte de resultats (sic) dels partits. Un altre, no menys prominent, després d'abandonar la comunitat autònoma que presidia, deixant-la al capdavant del rànquing de la ruïna, va afirmar com a tota explicació: «Sóc polític, no comptable». Els models mentals subjacents a aquestes dues afirmacions expliquen bastantes coses.

Per una part, el vot s'ha apoderat de gairebé tot en la política. Als partits, la demoscòpia i els seus sacerdots controlen els aparells i la deliberació. El debat intern se centra en el vot, és a dir, es torna tàctic i entela fins gairebé eliminar la discussió d'idees o propostes. Com diriaPannebianco,els incentius selectius (la carrera política) redueixen al mínim els incentius col·lectius (el discurs afiliatiu). Però el pitjor de tot és que s'ha anat obrint pas la convicció que tot el que no sigui concessió adulatòria als grups d'interès fa perdre eleccions. Com menys conflicte, més vots, seria l'equació, tan falsa com empobridora. Repareu en la baixa autoestima d'un lideratge que es declara, d'entrada, incapaç de portar la contrària a ningú.

Per una altra banda, lacara amablede la política hegemonitza l'imaginari d'aquells que l'exerceixen. La política ha de ser una cosa simpàtica, pròxima. Ser polític significa escoltar, acollir i no donar males notícies. El polític forjat en la bombolla aspira sobretot a ser estimat. No està preparat per gestionar el fet de no ser-ho per algú, tret dels seus adversaris. El narcisisme hedonista que, segonsLipovetsky,impregna els comportaments de l'individu postmodern ha arrasat també entre les nostres elits polítiques.

Com és lògic, els grups d'interès capten l'aversió dels polítics al conflicte i l'exploten. Com els seus col·legues del metro de Bilbao abans de Nadal, els treballadors de TMB anuncien ara a Barcelona una vaga xantatge per als dies en què pot fer més mal als seus conciutadans. Nombrosos precedents donarien la raó -deixant al marge altres consideracions- a aquells que defensen aquests mètodes d'obtenir concessions. Si no, ¿com és que en la primera dècada del segle els salaris públics haurien crescut a Espanya un 144% per a una inflació acumulada del 46%, mentre que a Alemanya la pujada salarial durant aquest mateix període va ser del 5%? ¿Com podria la jornada mitjana de treball a les administracions espanyoles haver-se convertit, durant aquests mateixos anys, en la més baixa de la Unió Europea?

No propugnEM, que s'entengui bé, insensibles cirurgians de ferro, bombers piròmans ni executius camorristes. La gestió prudent de les tensions socials és un atribut imprescindible de qui governa en contextos de crisi. Parlem d'incorporar a l'exercici de la política líders capaços de traslladar a les societats necessitats de canvi freqüentment doloroses. Disposats a fer-ho de manera empàtica i compassiva, facilitant -com diriaHeifetz- els processos adaptatius, però sense pretendre evitar-li a la gent les molèsties ni ocultar-li els sacrificis a canvi d'exercir el poder amb més tranquil·litat.Barack Obamaha escrit que l'emoció més destructiva per a un polític no és l'ambició ni el sectarisme, sinó la por. Afrontar la seva por al conflicte és un desafiament pendent per a molts governants. Si no són capaços de superar-la, ¿per a què els volem?

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Director de l'Institut de Governança

i Direcció Pública d'ESADE.