El negoci de la salut

2
Es llegeix en minuts

En els últims mesos lesasseguradoreshan redoblat les seves campanyes publicitàries, fins i tot han canviat el missatge de fons. Ara accentuen molt més la suposada inseguretat del ciutadà que només compta amb la sanitat pública en lloc dels avantatges dels que disposen d'una mútua privada.

       Aquest moviment està vinculat als problemes de les finances públiques. Perquè, com tothom sap, els governs s'omplen la boca assegurant que sanitat i educació són intocables, però en aquests dos capítols és on s'han notat els primers efectes de les retallades.

       A la vegada, els teòrics de la col·laboració entre l'esfera pública i la privada espolsen els seus vells textos per demostrar la conveniència d'una entesa que permeti descarregar les castigades espatlles de l'Estat i, suposadament, augmentar la seva eficàcia. Es refereixen a la salut, però també al turisme -els Paradors- i a l'educació. 

       La reforma més clara i profunda que s'està fent en la sanitat consisteix a posar totes les condicions -inclòs l'alarmisme- per facilitar la migració de l'activitat cap al sector privat a través de les mútues.

       En realitat, una pòlissa de mútua sanitària és bàsicament una assegurança hospitalària en el sentit més hoteler del terme. No garanteix millor tracte mèdic i ni tan sols el cost, perquè amb freqüència el mutualista ha de pagar de la seva butxaca la part d'un tractament o una pròtesi que no cobreix la seva assegurança. Pot ser que eviti, això sí, la llista d'espera per a casos no urgents; però no per visitar un especialista.

       El més alarmant del que passa és que el sector públic cada vegada deixa més terreny lliure perquè el privat faci negoci, quan hauria de ser al revés. La sanitat pública hauria de competir amb les mútues.

      Per exemple, un hospital de l'ICS o un dels seus concertats té la possibilitat de facilitarhabitacions individualsals pacients que les desitgin i vulguin pagar-les de la seva butxaca; el mateix podria dir-se amb el mobiliari mínim per a unacompanyant, i tantes altres coses.

Notícies relacionades

     Això no és copagament ni repagament, sinó noves fonts d'ingressos oferint el mateix que ofereixen les mútues: serveis no mèdics. Aquestes plantes tancades i improductives d'alguns centres podrien ser rendibilitzades i convertir-se en una via per aconseguir uns recursos tan necessaris. Perquè és això el que fa falta, ¿no? ¿O les dificultats econòmiques només són una cortina de fum per desmantellar el sistema?

       Però no sembla que els que administren la sanitat pública estiguin per la feina; al contrari. Sobretot a Catalunya, on part dels seus gestors no només procedeixen del sector privat, sinó que hi continuen en una escandalosa compatibilitat.