Cartes a / d'un exdiputat
El ciutadàManuel Mas, diputat socialista en les dues
últimes legislatures, va dedicar una part de la jornada de reflexió de dissabte passat a un inusual intercanvi de correus electrònics amb un desconegut. Resumint, la cosa va anar així:M.O. (oblidem el nom del comunicant, perquè potser no és el real) va enviar el 17 de novembre a Mas un e-mail instant-lo, per "un mínim d'ètica", a no aprofitar "per enriquir-se" els contactes obtinguts durant la seva carrera; el ja exparlamentari li va respondre que s'equivocava de destinatari; l'altre va insistir amb menyspreu sobre l'actitud de la major part dels diputats, va ser contestat de nou, i així durant tres dies, fins a sumar correus electrònics que ocupen sis folis. <(Es poden llegir aquí)
El cas és particularment paradigmàtic deldistanciament entre la ciutadania i els polítics i, sobretot, dels tòpics negatius que han calat sobre aquells que ocupen un càrrec públic, al Congrés en aquest cas. Una dinàmica perillosa que és necessari trencar, entre altres coses perquè encara no s'ha trobat una forma d'expressió de la democràcia que sigui millor que la representació parlamentària fruit d'eleccions lliures. No és una fórmula perfecta, òbviament, i ha de ser posada al dia mitjançant, per exemple, una reforma de la llei electoral que garanteixi una més gran proporcionalitat. Però fins i tot molts crítics amb l'statu quo actual l'admeten implícitament. Vegeu, si més no, un parell de dades: malgrat la crisi de credibilitat de molts partits, el 20-N la participació va ser molt poc inferior a la de les eleccions del 2008; i opcions a la contra com Escons en Blanc han aconseguit resultats molt notables.
En l'intercanvi de correspondència entre M.O. i Mas, tots dos tenen les seves raons. El primer pot retreure, entre altres coses, molt legítimament al segon que participés, com la majoria dels diputats, en la reforma urgent de la Constitució per consagrar el control del dèficit públic -una iniciativa fulminant que encara avui causa sorpresa- o denunciar la disciplina tirànica que els partits imposen als seus parlamentaris. Però l'exdiputat també és impecable quan reclama que no es generalitzi sobre les prebendes que atorga haver tingut un càrrec públic i insta el seu comunicant i els que pensen com ell a sortir a la palestra de la política activa per defensar la seva alternativa.
Un perill afegit que ha generat eldesprestigi de la política és el de retreure als que, tenint aptituds, podrien plantejar-se dedicar-s'hi. Si els disgustos (crítiques despietades i injustes, entre altres) són superiors a les
Notícies relacionadessatisfaccions (treballar per la comunitat des d'un determinat prisma ideològic), és millor descartar-ho, pensen els que tenen inquietuds. I així s'empobreixen les llistes electorals i augmenta la casta depolítics professionalsen el pitjor sentit de l'expressió. Posteriorment, els casos de corrupció, encara que quantitativament poc rellevants sobre el conjunt de càrrecs públics, són un caldo de cultiu demolidor que amplifica el discurs que vol desacreditar els que exerceixen la política.
Fins i tot amb tota l'acritud que destil·len els correus referits, el cas té algunes ensenyances positives. No és la menor que algú que ha estat set anys diputat (i, abans, 21 anys alcalde de Mataró) dediqui hores a donar explicacions a un desconegut que se li adreça de mala manera. Un bon exemple que, com va dir Rafael Campalans fa gairebé un segle, "política significa pedagogia". Bona falta que fa.
