El PSOE s'enfonsa tot sol

Els espanyols hem donat el poder perquè ens facin sortir de la crisi econòmica als amics ideològics dels responsables últims que aquesta crisi esclatés. És una contradicció de la qual pagarem tard o d'hora les conseqüències. Però resulta menys estranya del que sembla -la contradicció- si tenim en compte que l'alternativa a la victòria del Partit Popular era mantenir la confiança en els que, encara que no representin el mateix, han estat incapaços de fer res més que capejar el temporal sotmetent-se als mercats i claudicant davant la política d'ajust dur que imposen els amos d'Europa: Alemanya i França.

No és que el PP hagi sumat ara molts més vots que el 2008. Pràcticament conserva el seu electorat. El que ha passat és que els socialistes han perdut gairebé la meitat dels votants que van obtenir l'última vegada, que se n'han anat a Izquierda Unida, a UPyD, a altres grups minoritaris i a l'abstenció, que ha crescut en dos punts. Els d'ahir són els pitjors resultats del partit socialista des del 1977. És el desengany de l'electorat d'esquerres el que ha enfonsat el PSOE, no el PP. Una cosa semblant li va passar al Labour quan va ser derrotat perMargaret Thatcher: es va enfonsar tot sol.

Malgrat això, tenia raóAlfredo Pérez Rubalcaba quan proclamava que PP i PSOE no són el mateix, i això es nota en els marges de maniobra que deixa la política econòmica que imposa i imposarà l'eix Berlín-París. Sobretot en l'àrea de llibertats i drets civils. Confiem que la prudència de la direcció política de la dreta victoriosa eviti una actitud revengista dels ultres que estan acollits a les seves files en qüestions com el matrimoni entre homosexuals i el dret a l'avortament.

Ha arribaT l'hora queMariano Rajoydescobreixi si té una arma secreta capaç de conduir aquest país pel camí de la recuperació econòmica i la reducció de l'atur. Si no la té, aquesta confiança de què tant ha presumit com a condició indispensable per sortir del forat s'evaporarà en pocs mesos. Els conservadors han promès mantenir la capacitat adquisitiva de les pensions, no retallar el salari dels funcionaris, no aplicar la tisora ni a la sanitat ni a l'educació, encara que sí a les prestacions derivades de la llei de dependència, i al mateix temps reduir el dèficit i complir amb els compromisos d'ajust exigits per l'actual majoria de la Unió Europea.

S'assembla a la tradicional quadratura del cercle i és lícit dubtar de la sinceritat de molts d'aquests compromisos, sobretot perquè la política sanitària i educativa és competència de les comunitats autònomes i en les que governa el PP la tisora no ha deixat de funcionar mentreRajoyprometia que aniria per un altre camí. I perquè la temptació d'estalviar en funció pública (sou de funcionaris) i en despeses sanitàries i educatives serà molt fort. És el recurs fàcil mentre una hipotètica recuperació econòmica no permeti a l'Estat recaptar més.

Notícies relacionades

Regeneració democràtica: què com i amb qui

La jugada que mereixem

Menció a part mereixen els resultats electorals a Catalunya, que juntament amb el País Basc torna a demostrar que en els dos territoris el sistema polític és diferent. A Euskadi, els independentistes d'Amaiur superen en escons, encara que no en vots, el PNB, el PSE perd més de la meitat de la seva representació i el PP es manté. A Catalunya, el PSC continua la caiguda pendent avall iniciada en les últimes autonòmiques i mantinguda en les eleccions locals. També aquí els socialistes han perdut les eleccions (només conserven poc més de la meitat dels votants del 2008), però no en mans del PP, sinó de Convergència i Unió, que, liderada perJosep Antoni Duran Lleida, guanya unes legislatives per primera vegada en la història, i consolida el seu poder a Catalunya. L'electorat no ha castigat les polèmiques retallades del Govern d'Artur Mas. Al contrari, CiU ha guanyat vots en xifres absolutes, a més d'escons. Si bé la capacitat d'influència de CiU en la política espanyola disminueix mentre que la del PP en la catalana augmenta, cosa que entela la legítima alegria dels nacionalistes. Com en el període 2000-2004, la paella pel mànec la tindrà el PP, i, siMasno maniobra per guanyar-se el suport del PSC, CiU serà la presonera dels populars tant a la Generalitat com a l'Ajuntament de Barcelona.

Els socialistes catalans afronten un congrés encara més complicat si és que és possible, en què, a més d'elegir una nova direcció, hauran de reorientar i clarificar la seva línia política tenint presents les lliçons que treguin d'aquesta derrota. Si s'imposa un gir a l'esquerra per donar satisfacció al seu antic electorat desenganyat, la possibilitat d'arribar a acords amb el Govern d'Artur Mas serà més remota. Si triomfa una línia més catalanista, corren el risc de seguir perdent electors a favor d'un PP que juga la carta espanyolista sense complexos. També el PSOE afronta un congrés difícil, sense poder institucional on agafar-se i amb els dos aspirants a succeirRodríguez Zapatero, Ru­bal­caba iCarme Chacón, bandejats per les urnes. Periodista.