La sort no està dictada

Escric aquestes ratlles diumenge al vespre, dia 13 de novembre. No he estat víctima -almenys fins a aquest moment- de cap desgràcia. El dia ha estat lleig, això sí; sistemàticament agrisat, i en alguns moments ha plogut amb força. La desgràcia se'm va presentar ahir, quan anant amb cotxe vaig sentir un soroll repetit. Se m'havia fet malbé el tub d'escapament. Però era el dia 12, un número que no té res de dolent, al contrari. «Les dotze van tocant...» diu una alegre cançó popular per celebrar el naixement deJesús. En un àmbit més terrenal, el 12 és un número que ha demostrat que tenia la vocació de ser útil. No sé ni quan ni perquè es va inventar la dotzena com a norma de càlcul quotidià. Una dotzena d'ous, les 12 cartes de la baralla, les 12 en punt, o quan una dona mira la caixa de tomàquets i diu a la venedora: «Posi-me'n mitja dotzena».

Al 13, pobre, li ha tocat fer un paper incòmode. És possible que algun participant d'un sopar digui: «¿Ja heu vist que som 13?» ¿És una reminiscència del Sant Sopar, que va acollir dotze apòstols iJesús? Entre aquells 13 hi va haver un traïdor...

La creença popular que el número 13 porta desgràcia ha estat molt viva, i encara avui hi ha gent gran que ho avisa i ho practica, i queno acceptarà un dècim de loteria que acabi en 13. Durant molt de temps les successives generacions han transmès una colla de supersticions, com la visió d'un gat negre. I això es compensa creient que trobar un trèvol de quatre fulles suposa una bona notícia. El món rural ha estat el lloc de naixement de creences màgiques.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Ara, evidentment, som d'una altra mena. La gent ha omplert les ciutats i les supersticions han quedat arraconades. La sort i la desgràcia ja no la dicta un borinot ros o un gat negre. La sort i la desgràcia acostumen a atribuir-les a uns fets racionals. El cotxe que inesperadament envaeix el nostre carril, l'aprovat que aconseguim perquè el mestre ens ha preguntat el que sabíem millor. A les agendes no subratllem pas, per precaució, el 13 de novembre. El pitjor que ens ha passat probablement ha coincidit amb un 9, un 21, un 30...

Quan havia començat la Nova Cançó, em van venir a veure uns nois bascos -Laboa i Lertxundi- que volien iniciar un moviment semblant però que no trobaven el títol per al grup. Me'n van dir tres, perquè opinés. No vaig tenir cap dubte: Ez Dok Amairu. És una expressió que significa «no hi ha tretze». És a dir, la fatalitat no existeix. Ànim, feu el que heu de fer.