La crisi del Conca i alguna cosa més

El comunicatEn defensa del Concaacaba amb el que ja s'intuïa que passaria: la dimissió de 10 dels 11 membres del plenari. La curta història del Consell Nacional de la Cultura i les Arts ha estat més aviat trista: uns inicis amb molta prosopopeia i grans declaracions, una primera crisi amb la dimissió del seu primer president,Xavier Bru de Sala, un recorregut amb decisions controvertides i desconfiances dels sectors de la cultura i, finalment, un desenllaç esperat després d'un conflicte obert amb la conselleria dirigida perFerran Mascarell. Lallei òmnibus, apel·lant a l'eficiència i l'estalvi, es carrega el Conca i torna a posar en mans del departament les competències transferides a aquest organisme. D'estalvi real no n'hi ha, però la coartada és suficient per convèncer el PP i fer tirar la llei endavant al Parlament. No és una bona notícia, més aviat ens retorna a una manera antiga d'exercir el poder, la que prefereix manar a actuar amb responsabilitat.

Els consells de les arts que hi ha al món s'ocupen de dues coses. D'una banda, actuen com a consells assessors recomanant i avaluant les actuacions públiques en aquesta matèria i, per l'altra, prenen decisions executives en aquells àmbits on el criteri cultural ha de prevaldre per damunt de consideracions polítiques, especialment en el terreny del suport a la creació, i en els processos de nomenament de directius de programes i equipaments culturals. Disposar d'un organisme d'aquestes característiques, més enllà dels encerts i desencerts en la seva gestió, és prova de maduresa i d'un grau de desenvolupament institucional notable. A la cultura, al tractar-se d'una matèria molt imprecisa i difícilment objectivable, li convenen instruments que garanteixin una mirada experta i despullada d'apriorismes polítics. En un camp abonat a les afinitats i per tant amb tendència al clientelisme, els consells d'experts són un contrapès necessari als excessos del dirigisme polític.

Tot el debat del Conca, d'ençà que el conjunt d'associacions professionals i empresarials van exigir-ne la seva creació, ha girat entorn de la mateixa qüestió: on es posa la ratlla entre les decisions a càrrec dels polítics del Govern i quines han de quedar delegades a experts i consells independents. La ratlla genera dos terrenys de joc i la tensió per ampliar-ne un o l'altre està servida. De fet competeixen dos tipus de legitimitat ben diferents, la que deriva dels resultats electorals democràtics, i la que fa referència al saber professional. En molts àmbits de l'acció pública aquesta mateixa línia és clara, en el terreny de la cultura tendeix a la imprecisió. La qüestió, en qualsevol cas, no és posar en dubte la legitimitat dels polítics, sinó quina és la millor manera d'usar-la: voler estar en tot i prendre totes les decisions per petites que siguin, o aixecar el vol, cedir espais als experts, i ocupar-se d'ampliar el camp d'acció de la cultura i el seu pes en la societat. El consellerMascarellha optat per la primera opció, i fent-ho empetiteix la seva pròpia acció de govern. Ja fa temps que es mostra incapaç de llançar alguna idea que ens faci pensar que la conselleria s'ocupa d'alguna cosa més que d'administrar retallades, i d'anar disminuint el percentatge de recursos dedicats a la cultura. O bé està atrapat pels homes de CDC a la conselleria, que el lliguen curt (de fet, lallei òmnibus es va fer pública sense el seu coneixement), o és presoner de la seva pròpia manera de concebre l'exercici del poder.

Aquí em sembla útil la metàfora de l'enginyer i el jardiner. El primer tot ho vol tenir previst i el neguiteja no tenir-ho tot sota control, el jardiner, en canvi, deixa créixer, rega, contempla el paisatge i mira de millorar-lo, i, sobretot, busca articular institucions fortes que vagin consolidant el teixit i l'ecosistema cultural. Quan el polític-jardiner construeix noves maneres d'entendre i projectar la realitat, la política esdevé pedagogia, recupera el seu prestigi malmès i ajuda a canviar la manera de mirar la realitat.Mascarell vol ampliar el poder, però en canvi fa temps que ha perdut la capacitat d'imaginar i projectar, és a dir, l'exercici de la responsabilitat. Per això, la dimissió de plenari del Conca no expressa tan sols la crisi d'aquest organisme, sinó principalment la fragilitat de la conselleria i la soledat del seu titular.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

¿I a Barcelona? ¿Farà el mateix el regidorJaume Ciuranaamb el Consell de Cultura de la ciutat o tindrà una visió diferent de la del conseller? Algunes decisions com ara els nomenaments dels directors de la Virreina o del Festival Grec sense cap mena de consulta ni concurs, apunten en la mateixa direcció. Tanmateix, el regidor té, un altre cop, la possibilitat de distanciar-se dels aires dirigistes de l'altra banda de la plaça de Sant Jaume i continuar comptant amb la complicitat del consell barceloní. Però si ho fa és imprescindible que ho faci amb totes les conseqüències i permetent, doncs, que aquest consell exerceixi al màxim les funcions que té encomanades. Exdelegat de Cultura de

l'Ajuntament de Barcelona.