Dos mirades
L'estança de la ironia
Fa un parell d'anys, a finals d'agost, vaig rebre una trucada de la secció d'opinió per escriure un article diari en substitució de la columna mítica que signavaJosep Pernau (l'Opus mei) i que ell, per diverses circumstàncies, no estava en condicions de poder lliurar. Ho dic malament. No es tractava de substituirPernau -una empresa impossible-,
sinó d'ocupar provisionalment el seu espai. No cal dir que a la pressió d'escriure cada dia s'hi afegia el fet de viure de lloguer en un palau. I perdoneu el ditirambe. Però la sensació va ser talment aquesta: entrar i asseure's i fins i tot dormir, sense permís, en una habitació on ressonava la veu profunda del mestre. Hi ha ressonat tot aquest temps i, malauradament, el que va ser primer una ocupació momentània es va anar convertint en permanent, perquèJosep Pernau no va tornar a l'estança on escrivia de manera meticulosa, constant, irònica i sàvia.
Al cap d'un temps, una seva trucada es va convertir en un dels millors elogis que mai he rebut. Vaig recordar, aleshores, alguna conversa, el seu tarannà afable, el seu mordent, que solidificava una feina tan fugissera com aquesta. També l'emoció de veure retratada la seva mare perCentelles en l'ignominiós bombardeig de Lleida, aquellaPietàcontemporània amb la mare desolada i el pare mort.Josep Pernau ha estat un home digne i un periodista colossal. Avui, tots som una mica més orfes.
