La pluja

S'han acabat les Fires de Girona amb una sessió intensa de vent i pluja. És a dir, s'han hagut de suspendre els focs d'artifici perquè l'aigua ha estat, com quasi sempre, més poderosa que no pas l'artifici i el foc. L'aigua, els «milers d'esgarrifances d'un moment», com deiaCarner, s'ha instal·lat en els carrers sense ni tan sols deixar un marge per a la beatífica contemplació del paisatge després de la tempesta, aquell terra brunyit, brillant, quasi enlluernador. La pluja genera reaccions i actituds molt diverses, des de la contemplació serena rere els finestrons fins a la caiguda més absoluta en la depressió que s'escola sense remei com l'aigua ho fa per les canonades. La pluja és capaç de produir, en l'esperit humà, la negació de l'evidència (amb la pressumpció d'aquell instant amable on ha de tornar a sortir el sol) o bé el desig de deixar-se anar encara amb més intensitat per aquest pendent que convida a la reclusió, el claustre i la llar de foc. I la lectura amable o els amables jocs de la sensualitat.

ElCarnerque els deia té un sonet perfecte. Descriptiu i savi. «Plou a totes les estacions de França», diu. És el corol·lari d'un retrat de la pluja que senyoreja sobre el país sencer i també la descripció d'un estat d'ànim. A mig camí de la melancolia i la vitalitat anunciada. Un paisatge que és també l'escenari d'una esgarrifança profunda i imperceptible. Que roman.