El camí econòmic del mal

Satanàs existeix. Encara que alguns s'hagin d'esforçar per demostrar l'existència de la divinitat, no cal cap esforç filosòfic per demostrar la del diable. O la de culpables posseïts per passions malignes. D'això, n'estan persuadits els indignats que han ocupat tantes places espanyoles o els que ho han fet a Nova York sota la consignaOccupy Wall Street.A aquests okupes ianquis se sumen ara els britànics amb la divisaOccupy the London Stock Exchange,la famosa borsa anglesa.

És fàcil demostrar que els cicles macroeconòmics tenen ritmes i cicles impersonals en els quals no entra directament la culpa -la corrupció econòmica i política- i que és tècnicament ignorable per a l'anàlisi. Però el poble, en la seva ancestral saviesa, no va equivocat quan identifica amb singular encert els culpables, els responsables, dels mals que ens afecten i dels robatoris que ens indignen.

La democràcia liberal, amb la seva Constitució, amb una ciutadania responsable i una premsa lliure i crítica, s'enfronta amb tres formes de corrupció econòmica. La primera és la directa: la del que fica la mà a la bossa comuna i es posa diners a la seva butxaca (estil Palau de la Música). La segona és la indirecta. Acceptar regals o promoure que ens en facin, de vegades sense límits. Aquesta requereix certa imaginació, i de vegades és admirable per enginyosa (allò d'aquell president autonòmic que es feia regalar vestits de petimetre éspeccata minutacomparat amb altres que jo sé i que no dic perquè, en un diari seriós com aquest, sense proves no es parla.)

Després hi ha l'obra d'art, estil, avui mateix, Caixa Galicia. Vostè prepara un pagament estratosfèric per a la seva jubilació, posem de 16,5 milions, i es jubila d'acord amb la llei, amb un somriure als llavis, i a sobre li regalen un rellotge d'or (sense falsificar, no fet a Hong Kong) i li fan una festa de comiat. Els pagaments espectaculars a directius potser són satànics -ja els dic que el dimoni existeix-, però són molt legals. Sembla mentida que els desnonats que aquests dies es manifesten, desesperats, per tot arreu no ho entenguin. Pobres conciutadans nostres, estan tan angoixats perquè els fan fora que perden la seva capacitat de raonar serenament. Es comprèn. No recorden que els directius, encara que hagin portat la seva empresa al desastre, també són benefactors de la humanitat. En efecte, una gran part del que han rebut com a compensació (?) per deixar l'empresa o banc que han precipitat a l'abisme va a parar, via fiscal, a les arques públiques. El Govern llavors utilitza els nostres impostos per reflotar bancs ferits i, per tant, que es recuperi l'economia capitalista que tant bé fa a la patidora humanitat. Bé, això és el que diuen els seus ideòlegs, alguns dels quals són precisament al Govern.

El combat contra la corrupció

-contra les forces del mal, per dir-ho en el llenguatge teològic que avui m'inspira- és una de les tasques més àrdues de la democràcia. Ho és pel que té d'inacabable. Els bons ciutadans han de deixar de pensar que afirmar que sempre n'hi haurà és derrotista. Tots esperem aconseguir un ordre democràtic que faci impossible la corrupció, però no hem de condemnar com si fóssim fatalistes sense remei els que creuen que és endèmica. La nostra tasca és combatre-la sabent que un dia o altre tornarà a aixecar la seva negra testa. Els cínics només són els que afirmen que és inevitable i que tothom roba, si pot. Alguns, no. Encara més: molts, no. Secretament, amables lectors, espero que alguns, tants com sigui possible, estiguin d'acord amb mi en aquest assumpte i no em condemnin als llimbs dels il·lusos.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

amb la indignació moral

-sigui a la plaça de Catalunya barcelonina, a la madrilenya Puerta del Sol, al pont de Brooklyn, al Hyde Park londinenc- no n'hi ha prou. És important, però convé no convertir-la només en un simple espectacle. Per posar límit al diable no n'hi ha prou amb la llei: fan falta advocats demòcrates militants, parlamentaris incansables, periodistes incorregibles i també tu i jo. Es tracta d'una tasca completament diferent i contrària a l'espectacle. Exigeix un heroisme silenciós que no rebrà reconeixement públic i de vegades ni tan sols els copets a l'esquena dels companys de feina. Posem-ne algun exemple: els comptables d'una banca, caixa d'estalvis o empresa pública saben perfectament on van a parar els diners. Gerents i tota mena d'empleats saben que s'inaugurarà un aeroport sense avions, un tren d'alta velocitat sense viatgers i una escola sense mestres. Si ho saben, que ho diguin. Perquè si no, no són part de la solució, sinó del mal mateix. ¿És difícil? ¿Requereix un cert i callat heroisme? Bé, d'això es tractava. President de l'Institut d'Estudis Catalans.