Esquerra Renovada de Catalunya

En aquest país abusem de les sentències. O tot és blanc, o tot és negre, i això fa que oblidem la immensa gamma de colors que hi ha entre el blanc i el negre. Dic això perquè ni ERC va deixar de ser independentista quan va promoure i participar en el Govern d'esquerres i catalanista, ni ara ha deixat de ser d'esquerres perquè ha renunciat a una coalició amb les altres forces d'esquerra al Senat o perquè intenta refer ponts amb la principal força política del país. I refer ponts no és pactar, senzillament és parlar, obrir portes que durant massa temps han estat tancades, amb els corresponents perjudicis per al país, i per tant dissenyar nous escenaris de futur.

En moments de crisi és essencial ser responsable i pensar en el país. No es pot mirar tot tan a la lleugera. Si ERC és de dretes o esquerres ho determinen paràmetres que són molt objectivables. D'entrada, la seva pràctica política a les institucions on està representada, des del Parlament Europeu fins als ajuntaments, passant per les cambres parlamentàries de Catalunya i Espanya. I la pràctica política és inequívoca en aquest sentit. Les lleis que ha promogut i que ha votat a favor Esquerra, o també les que ha votat en contra denoten clarament en quin espai de l'espectre polític se situa. I les polítiques fetes al Govern de Catalunya en els darrers anys en temes tan transcendents per l'estat del benestar com són educació, benestar social, cultura, polítiques d'igualtat, medi ambient, etcètera, han deixat alguns exemples clars de com es fan polítiques de progrés des de les institucions, la qual cosa sembla que alguns han oblidat i d'altres pretenen menystenir.

Però si amb això no n'hi hagués prou encara hi ha un altre element que condiciona i fixa la pràctica política d'un partit: la seva composició i l'actitud dels seus militants. Allò que els militants decideixin aquest proper cap de setmana sembla que és un element prou objectiu per comprovar que ERC ha ratificat la fidelitat ideològica a les tres sigles: Esquerra, República i Catalunya, així, totes tres, absolutament indestriables. I és que als valors d'una esquerra compromesa, no dogmàtica, solidària i que es pretén moderna, cal afegir-hi els valors republicans, com a factor políticament diferencial en l'actual mapa de partits a Catalunya.

ERC aborda aquest cap de setmana un congrés de relleu, de canvis importants en la seva direcció i en l'estratègia de cara al futur. Oriol Junqueras i un equip molt renovat assumeixen el repte de treure Esquerra de la crisi que l'ha acompanyat en les darreres conteses electorals. El militant d'ERC, a ulls clucs, reclamava renovació d'idees, d'estratègia i també de persones. Obrir una nova etapa, iniciar un nou cicle. Tot aquest procés culmina dissabte a Girona. I em sembla rellevant la personalitat del nou president, un alcalde del Baix Llobregat, probablement la comarca més obrera de Catalunya, on se'm fa difícil imaginar un alcalde radicalment partidari del «front nacional» i que no posi èmfasi als trets que defineixen l'esquerra del segle XXI.

Encara més, en aquest moment de la història hi ha un factor que juga a favor de la nova direcció d'ERC i que l'ha de saber aprofitar. Segons el baròmetre del mes de juliol del CEO, en aquest país, de manera directa o indirecta, hi ha més independentistes que mai, hi ha més gent que mai que no rebutja la idea de l'estat propi, i tan important és l'independentista convençut de tota la vida, com aquell que s'ho comença a plantejar, que té dubtes seriosos, com aquell altre que ja els ha resolt i s'ha decantat. Penso, sincerament, que, entre altres coses i factors, si avui hi ha més independentistes en aquest país, és per culpa d'Esquerra. Avui podem parlar d'avenços socials en molts ajuntaments i en el conjunt del país gràcies als esforços institucionals d'ERC. Avui, i ho dic amb tota la certesa, si aquest país encara gaudeix d'una certa cohesió social i pot practicar la convivència en una societat especialment difícil, és, també, gràcies al fet que des de l'opció política de referència de l'independentisme català s'ha fet un gran esforç en aquest sentit. Amb encerts i amb errors, segur. Però també és cert que els errors s'han pagat, i molt cars, i d'aquests se n'ha d'aprendre de cara al futur per intentar ser millors i obrir un nou cicle d'èxits per al país.

Notícies relacionades

Una excel·lent periodista

Coartades de la Moncloa

Encara hi ha un altre factor digne de reflexió en aquests moments, i en el qual els republicans han tingut un paper determinant. Després de molts anys de predicar al desert i d'uns quants més de dubtes i plantejaments contradictoris, finalment ha quedat clar que aquest país només serà lliure si una majoria ho vol, i a aquesta majoria només s'hi arriba per la via del convenciment, la via més radicalment democràtica i segura que existeix, també la més difícil. I per arribar a aquesta majoria, les tres sigles que avui representen l'històric partit de Macià i Companys han de tornar a ocupar la centralitat política. Totes tres, perquè en el fons les tres s'alimenten mútuament en l'objectiu comú de la Catalunya lliure.

*Expresident del Parlament.