Josep Padró: "El mestre no ha de ferir mai un alumne"

Ahir, com cada setembre, Josep Padró (Colònia Güell, 1947) va acabar el primer dia de classe amb el cap com un timbal. La primera vegada que va sentir aquell zummm, zummm insuportable va ser fa més de 30 anys al sortir d'una aula amb 63 alumnes. Ser mestre compromès sempre ha estat costós. Avui té més recursos. Fins i tot disfruta, però ha decidit jubilar-se. És el seu últim curs.

-¿Què el va motivar a ser mestre?

-Vaig començar enginyeria tècnica mecànica. Molts anys encallat en una carrera amb la qual no em vaig identificar mai. Mentrestant, feia classes de matemàtiques en una acadèmia. Fins als 25 anys no em vaig plantejar seriosament la possibilitat de ser mestre. I llavors vaig entrar a l'Escola de Mestres de Sant Cugat.

-¿I quina va ser la primera feina després de llicenciar-se?

-A Sant Boi, amb 63 alumnes de dos cursos diferents a la mateixa aula.

-¿Com afrontava aquella situació?

-Era aguantar nens i res més. Les possibilitats de treure'n profit eren mínimes. Només un 20% treia el graduat escolar. Poquíssims arribaven a la universitat. Eren alumnes directes, viscerals en les respostes, aprenien poc, però eren molt agraïts, valoraven el que feies per ells, encara que només fos tocar la guitarra per cantarNo serem mogutsi així ensenyar-los paraules en català. Però si se'ls creuaven els cables, et punxaven les rodes del cotxe. Eren així, però tinc molt bon record d'aquella època.

-¿Com s'educa?

-Amb respecte, cordialitat i fraternitat, i acostant-se a la família.

-D'allà va saltar al centre Costa i Llobera, l'escola pública de referència de Can Caralleu, que integra alumnes amb discapacitats.

-D'això ja fa 29 anys. Pere Darder, un dels fundadors, va ser el meu professor de pedagogia. Coincidíem en la mateixa línia didàctica.

-Aquell canvi a una escola d'alumnes de classe econòmica i cultural mitjana alta devia ser abismal.

--Hi vaig entrar amb un prejudici. El Costa i Llobera era, en certa manera, elitista. Reconeixia la seva trajectòria i la seva qualitat pedagògica, però era un centre concertat amb una quota elevada. Em va convèncer saber que seria una escola pública. Era innovadora, es reflexionava, tot es discutia, però em va costar integrar-m'hi, adaptar-me als nous alumnes.

-¿Com és un fill de la classe alta?

-Un privilegiat. Ve d'una família culturitzada, s'acostuma a sentir segur, sap que trepitja fort. Són alumnes que senten campanes, el problema és fer que posin els peus a terra. Estan acostumats que la vida els tracti bé, fins i tot el professorat. Estan cuidats, protegits.

-¿Han canviat els valors?

-Els valors de fons són atemporals i universals. Segueixen sent els mateixos: la solidaritat social, el progressisme biològic, l'esforç, el control del consumisme i el respecte pels grans, per la institució escolar i pel mestre. El que ha canviat són les conductes.

-El consumisme és desenfrenat.

-Molts pares donen als seus fills tot el que els demanen i sense temps d'espera. I no parlo només de les classes altes. Als barris perifèrics passa el mateix.

-¿S'ha perdut el respecte per pares i mestres?

-L'autoritat és una qualitat que s'ha de guanyar. No es pot ser tou. Jo sempre dic que quan un alumne et tira una pilota enverinada, tu, com a professor, ets el frontó que la rebota. Si no estàs al lloc que toca, desconcertes el nen.

-Ell ha de conèixer els seus límits.

-I saber quina resposta li donaràs. Et posa a prova i necessita algú coherent al davant. Mirarà de superar-te , i és aquí on entra l'autoritat. Però el mestre ha de demostrar afecte de debò. Si és teatral, el nen ho intueix. No s'ha de ferir mai l'alumne. Hi ha pares que diuen a la mestra de parvulari: «Digui-li vostè això al meu fill, que jo no en sóc capaç». Si amb tres anys no saben què dir a un nen, ¿què faran quan sigui un adolescent?

Notícies relacionades

Finançament, ni tan poc, ni tant

Aplicar la llei amb tot el rigor

-¿El cas més difícil?

-El de la franja de fracàs escolar. Són els alumnes que tenen capacitats, però que suspenen i pateixen. Em fan patir els nens que pateixen, que no es deixen ajudar o que no saps com fer-ho. Crec en les segones oportunitats, jo vaig canviar de carrera als 25 anys. El que més m'ha gratificat com a mestre són els alumnes que creen conflictes a classe i que els he pogut ajudar com a persones. Hi ha moments en què una classe té màgia, quan veus les cares de tots els nens mirant-te, escoltant amb atenció el que expliques. Això sí que val la pena.