Una nova política fiscal per a l'esquerra

Asseguda en un cèntric bar barceloní, una parella de joves disfruta de la música en directe i d'un parell de cerveses. Ell sembla haver estudiat ciències polítiques i mira d'explicar-li a ella un dels grans canvis sociopolítics de la nostra època. «Els estats ja no són el que eren. Continuen sent ens de grans dimensions, però el seu poder decau en detriment d'altres actors. Imagina't que l'Estat és un vaixell, i que els ciutadans són els seus passatgers. Suposa que aquest vaixell navega en les aigües, que són els mercats, i que ho ha fet sense sotsobre ni gran onatge. Fins avui. ¿Què passa si els mercats, la marea, va adquirint cada vegada més i més virulència?». Ella, que havia seguit els debats del 15-M des de les seves pràctiques a l'estranger, contesta amb determinació: «En aquest cas, prefereixo viatjar en un transatlàntic abans que en una barca de pescadors».

I és així. Avui dia assistim a Europa a un paisatge francament dantesc. Som testimonis de la incapacitat dels estats per exercir amb plenitud allò que els caracteritza, la seva sobirania, per culpa d'un vell conegut de l'esquerra: el mercat desregulat. En especial, els mercats financers, capaços com han estat de doblegar la voluntat de comunitats polítiques a cop de comunicat, compravenda o revisió de qualificació creditícia. Trobem exemples d'aquest delicte cada dia des de fa uns mesos: Grècia, Irlanda, Portugal, Espanya, Itàlia... I amb alguns coautors: les condicions lleonines del primer rescat grec, per exemple, van ser avalades pels representants polítics dels governs europeus. Conservadors, la majoria.

Per a l'esquerra política europea, aquest és un moment ideal per llançar-se a l'arena del debat ideològic i proposar la tan anhelada alternativa a l'austeritat. En especial, les forces socialdemòcrates han de centrar els seus esforços a reapropiar-se una idea que forma part del codi genètic progressista: la utilització de la política fiscal en el seu doble vessant, com a creadora de creixement i com a instrument de redistribució. L'esquerra necessita una nova política fiscal, lliure de complexos i legitimada per la seva finalitat redistributiva, apartada delzeitgeistneoliberal dels últims temps.

La nova política fiscal tindria el seu fonament en tres pilars, lestres erresque determinen els elements nuclears per a un projecte social alternatiu: regulació, recaptació i reinversió.

Primer. El mantra de la regulació va tenir el seu auge en els moments posteriors a la caiguda de Lehman, i durant un temps va centrar l'agenda política del G-20. La regulació permet una intervenció quirúrgica de l'Estat en l'economia, establint les regles del joc de determinades activitats, fonamental per a una fiscalitat socialdemòcrata. En aquest camp, deixin-me apuntar algunes iniciatives urgentment necessàries: 1) una agència de qualificació de deute europeu, pública i independent; 2) la publicitació i registre dels CDS (credit default swapso assegurances d'impagament), autèntiques armes financeres de destrucció massiva; i 3) la inclusió del creixement econòmic com a objectiu a l'estatut del Banc Central Europeu.

SegON. La recaptació. Per reconstruir el vell transatlàntic és necessari que l'Estat es nodreixi d'unes fonts de finançament que el ressituïn al centre del poder econòmic. El Parlament Europeu va aprovar al març un informe en què va avalar un paquet de noves formes de finançament comunitari: l'impost sobre transaccions financeres, els eurobons i l'impost sobre l'emissió de carboni. En l'àmbit espanyol, a la recepta comunitària s'hi afegeixen tres nous ingredients: la recuperació de l'impost sobre el patrimoni, la guerra sense quarter contra el frau fiscal i l'augment de la progressivitat de l'IRPF.

Tercer. La reinversió. Tradicionalment, la política fiscal s'havia centrat bàsicament en la recaptació. L'autèntic gir copernicà suposa posar especial èmfasi en la despesa pública. Com han assenyalat nombrosos premis Nobel d'economia, no hi haurà recuperació sense creixement econòmic, així que l'on gastari elcom invertiradquireixen avui dia una rellevància inusitada. El cercle virtuós, la via del creixement, respondria al patró següent: inversió productiva de l'Estat en forma de despesa pública; millora de l'activitat econòmica; augment de la recaptació fiscal; enfortiment del poder de l'Estat i retorn a la inversió productiva.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Lamentablement, el pacte social implícit entre mercat i Estat, definitori del projecte socialdemòcrata, s'esquerda. Els mercats treuen múscul sense pudor davant els poders públics i la fortalesa dels estats del benestar minva precisament en un moment en què l'ofensiva socialdemòcrata hauria de ser total, en tots els fronts, i en especial el de la fiscalitat. La política fiscal és el braç de l'Estat, la seva espasa i el seu escut, el casc del gran vaixell social. En els temps que vivim, la marea dels mercats financers va crescuda, i en aquest cas val més viatjar en un transat-

làntic que no pas en una barca de pescadors. Economista.